lunes, 28 de noviembre de 2011

ASÍ ERA LA "SOLUCION FINAL" FRANQUISTA




NUEVO TRABAJO DE EUSKAL MEMORIA

 Así era la «solución final» franquista

El franquismo comenzó con una matanza, pero se intentó perpetuar luego con torturas, ejecuciones, censura, delación, desinformación, miseria... Una «solución final» fracasada en Euskal Herria.
p004_f01.jpg

Ramón SOLA
A las generaciones más veteranas, el libro quizás les ponga aún los pelos de punta. Las más jóvenes descubrirán que el franquismo fue mucho más que una guerra, por extremadamente sangrienta que ésta fuera. La fundación Euskal Memoria aportó hace un año un estudio exhaustivo de las otras víctimas de estos últimos 50 años (``Gernikako seme-alabak'') y esta semana presenta un nuevo trabajo que radiografía el sistema franquista en Euskal Herria como nunca antes se había hecho, en su globalidad. En la obra, de cerca de mil páginas, aparecen datos nuevos como cuál fue el final de Jesús Galíndez, el hasta hoy «desaparecido» delegado del Gobierno Vasco en Nueva York. Pero sobre todo se destripan las piezas y el funcionamiento de una maquinaria destinada, como dice el título, a ser «la solución final» contra los irredentos vascos. Ahí van algunos retazos del trabajo, al que ha tenido acceso GARA.
La venganza
Todavía sin acabar la guerra, algunos portavoces franquistas anticipaban lo que iba a venir. Como Ramón Sierra Bustamante, gobernador militar de Gipuzkoa, en ``El Diario Vasco'', del que luego sería director: «Borraremos vuestros nombres, que serán malditos por generaciones de generaciones. Desterraremos al maestro que, en los mapas, marcaba con raya verde ese artificio de Euskadi. Desterraremos al sacerdote que se negaba a celebrar las fiestas tradicionales del Pilar y de Santiago. Desterraremos al boticario que dentro de la botica tenía un poco de conspiración contra España». También el capitán franquista Gonzalo Aguilera, en entrevista concedida al periodista John Whitaker, dice: «Tenemos que matar, matar y matar. Son como animales. Al fin y al cabo, ratas y piojos son los portadores de la peste. Nuestro programa para regenerar España consiste en exterminar un tercio de la población masculina. Con eso se limpiaría el país y nos desharíamos del proletariado. Además también es conveniente desde el punto de vista económico. No volverá a haber desempleo».
La cárcel
Cerca de 14.000 vascos fueron ingresados en prisión en ese momento, según recoge el fichero de Alcalá de Henares. La cárcel se concebía exclusivamente como forma de castigo. Las más frecuentadas por los vascos fueron lógicamente el penal de Ezkaba, en Iruñea; la de Larrinaga, en Bilbo; la de Ondarreta, en Donostia; la Provincial de Gasteiz; y las de Saturraran y Zornotza, para mujeres. Sin embargo, la siguiente en número de presos vascos es la de Puerto de Santa María, a más de mil kilómetros de Euskal Herria, en una época en que viajar allí era «toda una odisea que necesitaba incluso, al principio, de salvoconductos». Las tres cárceles de Palma de Mallorca, la de Las Palmas y la de Tenerife sur también albergaron a vascos, y al menos uno natural de Biana fue recluido en Guinea Ecuatorial.
Los chivatos
La delación era pieza angular del sistema. Euskal Memoria recoge ejemplos como el de enero de 1962, cuando «un periodista bilbaino de apellido Bureba se presentó en la comisaría de Indautxu para denunciar a cuatro futbolistas del Athletic que se encontraban en una taberna del Casco Viejo cantando ciertas melodías vascas. Una dotación policial se presentó en el bar y efectivamente allí encontró a los cuatro futbolistas: López, Aguirre II, Iturriaga y Uribe. Los cuatro fueron detenidos y pasaron una noche en los calabozos de la comisaría. Salieron al día siguiente, después de pagar la multa de 5.000 pesetas que impuso el gobernador civil a cada uno de ellos».
Los honores
La omnipresencia del «caudillo» era otra clave para asentar el régimen, y este principio se aplicó en Euskal Herria con auténtico escarnio añadido. Francisco Franco fue nombrado hijo adoptivo o predilecto de numerosas localidades vascas, entre ellas la de Gernika, masacrada por las bombas en 1937 y símbolo de la resistencia vasca. En marzo de 1946 se nombró al dictador hijo adoptivo de la villa y en 1966 recibió además su medalla de oro y brillantes. Más ejemplos: en 1942, la Diputación de Araba lo designó «padre de la provincia». En 1947, la Diputación de Nafarroa lo hizo hijo adoptivo. Y en 1963, incluso el nieto de Franco sería nombrado «general honorario» en la tamborrada infantil de Donostia.
La tortura
El 14 de mayo de 1946, ``The New York Times'' explicaba los métodos de tortura aplicados en el Estado español: «A los detenidos se les ata de manos y pies y el preso se convierte en un juguete de los guardias. Éstos lo golpean con matracas, lo envían de un lado a otro a puntapiés con sus botas de clavos. El preso siempre acaba por desmayarse. Cuando vuelve en sí es extendido sobre una mesa de hierro. Le encierran las muñecas y los tobillos y se los tuercen. Les meten trocitos de madera bajo las uñas y fósforos encendidos. Algunos presos son marcados eléctricamente. A otros los sumergen en baños helados». Un año antes, un vizcaino acusado de pertenecer a la CNT, Pablo Velasco, había sido arrojado desde un coche en la cuesta de Santo Domingo de Bilbo. Le faltaban las uñas de los pies y tenía quemaduras eléctricas. Sobra decir que la Policía atribuyó su final a un ajuste de cuentas entre compañeros de la organización. Euskal Memoria documenta varias muertes por tortura producidas en esos años.
Las «visitas»
Los donostiarras conocen bien esta tétrica anécdota de la época: cuando los cuidadores de los patos de la Plaza de Gipuzkoa se los llevaban, la visita de Franco era inminente, ya que los animales pasaban a engalanar su palacio de Aiete. Esto permitió a muchas personas evitar las detenciones, y es que cada visita del dictador se traducía en el encarcelamiento, sin base jurídica alguna, de decenas de donostiarras y guipuzcoanos sospechosos. Franco presidió en Donostia hasta 28 consejos de ministros. Fue su capital por excelencia después de Madrid, pero también fue agasajado en Iruñea, Gasteiz o Bilbo.
Los verdugos
El franquismo recurrió a las ejecuciones, con dos procedimientos: fusilamientos y garrote vil. De lo primero se encargaron militares, incluidos guardias civiles. Y del garrote, verdugos profesionales. Euskal Memoria se detiene en la figura de uno de ellos: Florencio Fuentes Estébanez, «un personaje atormentado que concluyó sus días colgado de un árbol, después de haber sido procesado por negarse a ejecutar a un condenado. La última ejecución de Fuentes, precisamente, había sido en junio de 1953 en la prisión de Gasteiz, y el condenado era un joven zapatero de Sodupe llamado Juan José Trespalacios». Fuentes se suicidó en 1971 tras haber inspirado años antes la conocida película ``El verdugo'', de Luis García Berlanga.
El euskara
La prohibición del euskara se impuso sin tapujos, sobre bases como la fijada por el ministro de Educación franquista en Bilbo en 1938: «El castellano es el arma de nuestro Imperio». La obra de Euskal Memoria recoge múltiples casos, como el del vicario de Algorta, Mariano Torres, detenido por haber impartido misa en lengua vasca y contra el que el fiscal pidió 20 años de cárcel; cuando quedó libre, se exilió. El veto llegaba hasta los extremos más insospechados. Por ejemplo, en 1947 la prensa franquista se negó a publicar la esquela de una mujer llamada Garbiñe Unanue debido al nombre de la difunta.
El exilio
Las muertes vinculadas al exilio forzoso fueron constantes. Un ejemplo: Manuel Cristóbal Errandonea, natural de Bera y miembro de la dirección del PCE en el exilio, falleció en 1957 por una simple apendicitis, cuando vivía en París. Se negó a acudir a un hospital por temor a ser identificado. El franquismo también recurrió a la fórmula de los confinamientos: así, el dirigente del PSOE Ramón Rubial fue enviado a la comarca extremeña de Las Hurdes.
Robo de bebés
El robo de bebés no se ha convertido en escándalo hasta estos últimos años, y sólo ha aflorado la punta del iceberg. El gran escenario estudiado hasta ahora para esta práctica es el de la prisión. Euskal Memoria recupera el testimonio del historiador Ricard Vinyes, que reveló que en 1944 desde Saturraran partió un tren lleno de niños «hacia la nada (...) Había sido preciso apalear a algunas mujeres para separarlas de sus hijos, según relató 60 años después una de las niñas de aquel tren».
«Accidentes»
El material militar usado en la guerra y luego abandonado provocó muchas muertes durante estas décadas, frecuentemente de niños que jugaban con bombas perdidas: en Iantzi, en San Adrián, en Irun, en Monteagudo, en Dicastillo, en Orereta, en Urbasa... Otro tanto ocurrió en Lapurdi por las minas y otros artefactos abandonados por los nazis tras la II Guerra Mundial.
La miseria
El franquismo extendió la miseria. Según un informe elaborado en Bilbo en 1954, un albañil ganaba 175 pesetas a la semana mientras que un obrero rondaba entre las 120 y las 165. Unido a los «puntos» (pluses por hijo) y a la antigüedad, el sueldo medio mensual se acercaba a las 730 pesetas en un momento en que un kilo de pan costaba cinco pesetas; un litro de leche, cuatro; un kilo de patatas, dos; y el de carne, 40. Por un par de zapatos había que pagar entre 300 y 400 pesetas, es decir, la mitad del sueldo. Y todo ello en unos años en que la media eran tres hijos por familia.
Siniestralidad
Aunque evidentemente la época no pueda compararse con la actualidad por los avances técnicos, es innegable que la desidia gubernamental se tradujo en terribles accidentes laborales. A la sangría constante producida en el mar se suman por ejemplo las explosiones en industrias en Araia en 1961 (ocho muertos), en Galdakao en 1962 (siete), en Erandio en 1967 (dieciséis) o en Galdakao en 1974 (22 fallecidos). Los accidentes ferroviarios también fueron constantes: 24 muertos en Zumaia en 1941, 33 en Urduliz en 1970....
La censura
En 1940, Donostia tenía más de 400 censores en nómina. Se encargaban de leer toda la correspondencia que entraba al Estado español desde Irun: unas 35.000 cartas al día, aunque fuera mensajes entre novios o de hijos a padres. Algunas misivas terminarían llegando a su destino tres décadas más tarde.
La Iglesia
La dictadura franquista se puso como objetivo ser el régimen «más católico del mundo» y para ello no reparó en medios. En el libro se recogen algunos casos significativos, como el envío de 300 misioneros a Ezkerraldea para que, fábrica a fábrica, evangelizaran a los obreros que se consideraba que no cumplían sus deberes religiosos. Entrados ya en los años 60, la Iglesia decidió hacer recuento de las personas que acudían a misa en Gasteiz. El resultado fue satisfac- torio: de 75.000 habitantes, iban a los templos 17.700 hombres y 23.706 mujeres.
La banca
Euskal Memoria explica que en 1940 había en el Estado unos 250 bancos, unos cuantos de ellos vascos, que Franco procedió a reordenar para reducirlos a más de la mitad. Sus direcciones eran «una amalgama de colegas, nepotismo, militares y técnicos». Entre los hombres de confianza del régimen en el sector se cita a Camilo Alonso Vega, golpista en Gasteiz en 1936, Fernando Castiella, los Oriol.. El libro incluye los nombres de los franquistas vascos más destacados en ésta y en otras áreas.
El TOP
Creado en 1964, el Tribunal de Orden Público abarcaba a todo el Estado, pero con fijación especial en Euskal Herria. Analizando los expedientes por provincias y comparándolos con la demografía de cada una, el ránking lo lidera Gipuzkoa seguida de Bizkaia, Araba, Nafarroa, Asturias, Soria y Granada.
Antología diaria de 40 años de horror
Además de otra documentación como la evolución de la población vasca en esas décadas o los nombres franquistas de calles vascas, el estudio de Euskal Memoria aporta una cronología política de toda la época del franquismo en Euskal Herria. A los datos más conocidos –los hechos más relevantes del franquismo, la fundación de ETA y sus primeras acciones...– se le suman otros prácticamente desconocidos hasta la fecha pero que resultan muy ilustrativos de las características de la época y del régimen. Éstos son sólo algunos de ellos, que componen un recorrido vertiginoso por los horrores franquistas.

1940• Fusilamiento del navarro Ricardo Zabalza, secretario del sindicato UGT en el área del campo. Un millar de detenidos en una razia contra refugiados del PNV en Ipar Euskal Herria. Tropas alemanas llegan a Baiona. Dos anarquistas intentan matar a Franco en Hendaia.

1941
• Alemanes matan a al menos dos jóvenes en Baiona. Fusilamientos de varios vascos.

1942 • Ejecutado el autor del atentado falangista de Begoña (Bilbo).

1943
• La Policía franquista detiene a la cadena guipuzcoana de la red Comete.

1943 • Tres aviadores británicos muertos y varios heridos por la Guardia Civil en el Bidasoa.

1944
• Dos muertos en Maule en un bombardeo alemán.

1945
• Seis maquis detenidos en el monte Gorbea.

1946 • Detenida la dirección de la CNT vasca y cien militantes.
1947 • Muere Agustín Unzurrunzaga (ELA), torturado. También fallecen tres maquis en Ibaeta.

1948 • Atentado frustrado contra Franco en La Concha.

1949 • Los vascos Félix Pérez de Lazarraga y Andrés Mellado, ejecutados en Catalunya.

1950
• Muere Txomin Letamendi por torturas.

1951
• El Ejército español comienza a usar Las Bardenas. La Justicia francesa dona a Franco la sede del Gobierno Vasco en París.

1952 • Tres generales y 6.212 soldados participan en maniobras en Araba.

1953
• Huelga del Euskalduna.
1954 • Carlos Arias Navarro,  futuro presidente del Gobierno, nombrado gobernador en Nafarroa.

1955
• Militares franceses atacan con cócteles molotov la sede del PCE en Baiona.

1956
• Galíndez, delegado del Gobierno Vasco, desaparece en Nueva York. Euskal Memoria aporta ahora nuevos datos sobre su final.
1957 • Cinco muertos en La Concha al embestir el buque de Franco a una embarcación donostiarra.

1958 • La empresa Vasco-Cantábrica Nuclenor anuncia una central nuclear en Bilbo para fin de año.

1959 • Razia policial contra militantes de EGI. Prohibida la final de bertsolaris, prevista en Bilbo.
1960 • Una iniciativa formada por 339 sacerdotes vascos reivindica los derechos humanos. El Ayuntamiento de Iruñea cede gratuitamente al Opus Dei 150.000 metros cuadrados para que levante su campus universitario.

1961
• Muere en un control en Bolueta un industrial, confundido por la Policía con un dirigente de ETA. Indulto general con motivo de los 25 años del régimen de Franco. Maniobras conjuntas de soldados franceses y estadounidenses en Sokoa.

1962
• Huelgas obreras primero en Gipuzkoa y luego en Bizkaia. Se declara el estado de excepción durante tres meses en estos dos herrialdes. Nuevo atentado fallido contra Franco, esta vez en Aiete.
1963 • Se funda el Tribunal de Orden Público, a partir del Tribunal de Masonería y Comunismo. Histórico Aberri Eguna en Itsasu.

1964 • Aberri Eguna en Gernika, el primero en Hego Euskal Herria desde la guerra del 36. Protestas ante la visita de Franco a Bilbo en junio. En octubre, el dictador celebra la Fiesta de la Hispanidad en Gernika.
1965 • Se permite la lectura del evangelio y epístolas en euskara. Tras diez años de silencio, Radio Euskadi reanuda sus emisiones, desde Venezuela.

1966 • Un inmigrante portugués muere en Martutene por torturas. Franco recibe la medalla de oro y brillantes de Gernika. Comienza la huelga de Bandas de Etxebarri.
1967 • Aberri Eguna en Iruñea. Tres meses de estado de excepción en Bizkaia. Miguel Iturbe, de 17 años, muere a manos de la Guardia Civil en Zugarramurdi.

1968
• Se autoriza la enseñanza del euskara. Aberri Eguna en Donostia. Estado de excepción en Gipuzkoa durante varios meses. Un total de 1.500 intelectuales españoles suscriben un documento contra la tortura.

1969
• Dos muertos en una manifestación contra la contaminación que asola Erandio. Quince presos se fugan de la cárcel de Basauri. Batalla campal en Iruñea entre los carlistas y la Policía franquista.

1970 • Joseba Elosegi intenta inmolarse ante Franco durante los Mundiales de pelota de Donostia. Nuevos estados de excepción frente a las protestas populares contra el proceso de Burgos.

1971
• Consejo de Guerra a varios supervivientes de las manifestaciones de Erandio de 1969, acusados de «ofender a la fuerza armada». El alcalde de Biarritz denuncia que han sido vertidas 4.00o toneladas de residuos radiactivos al golfo de Bizkaia, pero la Agencia Europea de Energía Nuclear dice que no tienen peligro.

1972
• El Ayuntamiento de Donostia concede la Medalla de Oro a Federico Silva Muñoz, ex ministro de Obras Públicas. N’Guyen Van Dong se inmola en Biarritz en protesta por la expulsión de refugiados.
1973 • La prensa afirma que hasta 200 personas han muerto en 1972 intentando cruzar las aguas del río Bidasoa. La Gendarmería termina admitiendo al menos doce de esas muertes. Últimas vacaciones de Franco en el palacio de Aiete. Un CRS detiene en Biarritz a un niño de tres años por alborotar.

1974
• Se dicta arresto domiciliario contra Añoveros, obispo de Bilbo. Expediente de destitución a cinco concejales del Ayuntamiento de Iruñea por no haber acudido al funeral de Carrero Blanco.

1975 • Comienza el conflicto obrero en Potasas de Nafarroa. Más estados de excepción tras los últimos fusilamientos. Jacques Andreu se inmola en Pau por los refugiados vascos.

viernes, 25 de noviembre de 2011

La paraula
Joan Solà

Parlament de Catalunya, 1.VII.2009
1

Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.
Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.
La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d'éssers vius.
La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana com ara la Bíblia, el Mahabarata, l'Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L'Atlàntida, La plaça del Diamant.
Vostès, senyors diputats, s'han de sentir orgullosos de traballar precisament amb aquesta mal.leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants teritoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya.
Els honors que aquests dos últims mesos se m'han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m'han arribat a mi d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a la premsa, d'entrevistes, de programes de ràdio i TV. A mi m'ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment com el cuiner, vestit de blanc, prepara les llepolies del convit he preparat les paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l'objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d'aquesta llengua.

2

La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il.limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.
Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'nava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alcant, de l'Alguer o de Fraga.
Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.

c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel.listes ens preguntem contínuament mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.
I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.
Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?

3

¿Causes, solucions?
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col.lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel.leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col.lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la parlen.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral.lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen lengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il.lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».

4

Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.

TV3: volem un mirall trencat?

Mònica Terribas Actualitzat a les 08:17 h   11/10/2011

Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) –TV3 i els seus canals temàtics, Catalunya Ràdio i les seves emissores, i tot els seus serveis a la xarxa– es financen, d'acord amb la llei aprovada al Parlament, a través d'ingressos públics i comercials. Des que vaig arribar a la direcció de TV3, al maig del 2008, la crisi econòmica s'ha fet sentir amb una forta davallada dels ingressos publicitaris –de més de seixanta milions d'euros en cinc anys–. Afegim-hi la baixada de la contribució dels recursos públics: l'aportació aprovada pel Parlament a la CCMA del 2010 era de 350 milions d'euros i el 2011, de 300. La contribució pública ha passat en molt poc temps d'uns 50 euros per ciutadà/any a 40. Com ens ho hem fet? Des del 2008 fins ara hem disminuït costos de manera sistemàtica i dràstica. No n'hem fet bandera, ni publicitat, senzillament ens hem adaptat als temps que vivim.

Afortunadament, gràcies a l'esforç dels nostres professionals i de tot el sector audiovisual que col·labora amb nosaltres, hem pogut fer més amb menys. Hem recuperat el lideratge de TV3 i hem posicionat els canals temàtics en un entorn de fragmentació creixent de l'audiència i de canvis tecnològics constants –pas de l'analògic al digital i consum de continguts a la xarxa–. Circulen xifres interessades arreu que no es corresponen a la realitat i em sembla just que els ciutadans de Catalunya sàpiguen de primera mà que els mitjans de comunicació del seu país, compromesos amb el servei públic, han fet des del 2008 fins ara un esforç continuat de reducció de la despesa. Aquest esforç ha afectat la producció, la programació, la compra de drets i el sou dels directius i dels nostres treballadors, que se l'han rebaixat voluntàriament un 5%. Com a directora de TV3, aquesta és la decisió dels professionals de la televisió pública catalana de la qual em sento més orgullosa i que em fa confiar en el futur i els canvis que necessàriament haurem d'afrontar.

Però aquesta mesura es va assumir en comprovar que la reducció d'ingressos ja afectava el servei. Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques, i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar als nens un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur. Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això, hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà.

En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però fóra bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres –encara que siguin falses– però callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles.

Tot això no implica que no continuem reduint la nostra despesa d'acord amb el que convé en el moment actual. Assumirem, com fa tothom i com ja hem fet, l'esforç necessari per repensar-nos, per tenir una estructura encara més eficient, però confiem en la corresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre. Han de ser els ciutadans de Catalunya els que valorin si volen o no continuar tenint un servei públic de mitjans de comunicació en català que els permet veure una programació amb valors, informatius de referència, documentals en prime time, programes d'entreteniment de qualitat, espais d'humor autocrític o grans esdeveniments com La Marató, la Festa dels Súpers o els èxits dels nostres esportistes en les competicions d'elit. I tot amb una inversió per habitant per sota de la de qualsevol televisió pública europea homologable, com la belga, l'holandesa, la francesa o l'alemanya.

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als quals hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals. Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.

Mònica Terribas
Directora de TV3

Mònica Terribas denuncia interessos privats que volen afeblir TV3

La directora de Televisió de Catalunya reivindica el model de televisió pública
Mònica Terribas ha publicat l'article 'TV3: volem un mirall trencat?' a la web de TV3 com a resposta a les constants crítiques a Televisió de Catalunya per part de sectors empresarials espanyols i després d'unes polèmiques declaracions de Duran i Lleida on aquest anunciava més retallades al servei públic televisiu. A l'article la directora de TV3 denuncia interessos privats contra aquesta televisió: 'en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.'
En l'article, publicat a la web del 324.cat, la directora defensa que estalviar no ha impedit fer una millor oferta:' Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques, i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar als nens un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur'.
Funció social: 20% de televisió en català
La part més incisiva de l'article denúncia interessos privats que volen debilitar la televisió de Catalunya:'En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però fóra bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres –encara que siguin falses–'
TV3 motor de la indústria audiovisual 
Terribas recorda i reivindica la funció social de Televisió de Catalunya pel que fa a la llengua, als valors i a la cultura: ' Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això, hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà'.Però també destaca el paper de Televisió de Catalunya com a motor de la indústria audiovisual: ' Callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles'
Servei a la societat
Al llarg de tot l'article Mònica Terribas fa pinya amb els professionals i també amb les empreses del sector i explica els esforços per fer més  amb menys i la voluntat de seguir-ho fent: 'Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als quals hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals'

El govern vol que TVC redueixi dos canals i abaixi sous

Francesc Homs diu que la CCMA ha de reduir la despesa en 61 milions d'euros · Terribas: 'El model de televisió pública del govern no és el nostre'.
El portaveu del govern català, Francesc Homs, ha dit avui que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA) haurà de retallar en 61 milions d'euros la seva despesa durant l'any vinent. A més, ha apostat perquè TVC redueixi dos canals, passant de sis a quatre, bo i mantenint la plantilla de la CCMA.
Homs ho ha dit en la comissió parlamentària de control de la CCMA, on ha precisat que la retallada del 15% del pressupost d'enguany no es complirà: es va passar de 350 milions a 300 però les despeses finals són de 321. A més, per al 2012 hi ha prevista una nova reducció del 13,3% per passar de 300 milions a 260.
Homs ha apuntat a una reducció de canals de Televisió de Catalunya, passant dels sis actuals a quatre, argumentant que la multiplicació de canals que ha suposat la televisió digital no s'ha correspost amb un augment de l'audiència, ja que el consum de televisió en català ha passat del 30% al 23% durant l'última dècada, segons que ha dit.La supressió de dos canals de TVC suposarà, segons Homs, un estalvi de 5 milions d'euros. Tot i el pla d'ajust a la CCMA, el Govern ha garantit que es mantindran tots els llocs de treball.
La directora de TVC anuncia que TV3 deixarà d'emetre futbol
La directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, ha dit avui que amb el nou pressupost establert, TV3 deixaria d'emetre la lliga de futbol en obert. Ho ha dit en la compareixença que fa a la comissió parlamentària de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
'Amb aquest pressupost, no hi haurà futbol en obert. TV3 renunciarà a la lliga de futbol', ha dit Terribas al parlament, on ha precisat que la reducció pressupostària afectarà la capacitat comercial del canal i tindrà conseqüències en el servei que dóna.
Sobre el model de televisió pública exposat avui pel govern català, Terribas ha declarat: 'És evident que no es correspon amb el model de televisió que hem defensat nosaltres'.
'Ja ho vèiem a venir', ha dit Terribas respecte l'anunci d'Homs de reducció de la despesa, tot i admetre que 'el futbol forma part de l'ADN de la casa'. La directora de TVC ha defensat que els mitjans públic 'no han donat mai l'esquena a la situació econòmica' i ha recordat que ja fa temps que s'apliquen retallades al sector: 'Però no hem sortit amb bandereres; perquè no tocava. Els mitjans eren els primers que s'havien d'apretar el cinturó'.
Amb l'anunci d'avui de reducció de la despesa dels canals públics, Terribas ha afirmat que a partir d'avui seria 'més complicat' que la qualitat dels mitjans no baixi.
  • La directora de TV3, Mònica Terribas, i el director general de la CCMA, Ramon Mateu.

Menys TVC: una decisió que afebleix la catalanitat

Vicent Partal

Menys TVC: una decisió que afebleix la catalanitat

L’anunci de fortes retallades a TVC no es pot desconnectar del paper social que juga la Televisió de Catalunya. Sobretot si les retallades arriben en el moment més difícil de la seua història. La implantació de la TDT ha estat un desastre pel país --cosa que alguns ja vam avisar que passaria. El resultat de multiplicar desaforadament el nombre d’emissors ha comportat una competència salvatge que ha fet TV3 més feble i, molt pitjor que això, que ha reduït la presència de la televisió en català a les pantalles.

Forçar TVC a reduïr-se encara més precisament ara és en aquest sentit molt perillós. Per exemple si TVC no pot oferir el futbol en català i en obert qui perd no és TV3 qui perd és la llengua catalana. Molts espectadors s’han acostat a la Televisió de Catalunya precisament a través d’esdeveniments de gran popularitat, dels qual el futbol era una peça bàsica des de fa anys. Era per això que tants mallorquins pujaven a la serra de Tramuntana a veure-la, abans de posar repetidors. Va ser per això que les penyes blaugrana de València van ser motors en la implantació dels repetidors al País Valencià. I en les zones fortament castellanitzades de l’àrea metropolitana de Barcelona TV3 només pot entrar-hi de manera massiva de la mà del Barça i d’alguns programes concrets. I aquesta és una funció social clau que TVC fa.

Nosaltres tenim un problema important. Som Dinamarca o Holanda per dimensió però no ens podem comportar com ells. Els danesos no tenen un 3/24, és cert, però tampoc no tenen la pressió de dues grans cultures que els poden anorrear. De vegades, per tant, en català hem de fer més esforços que els altres i d’això també n’hem de ser conscients.

El portaveu del govern, Francesc Homs, ha dit en aquest sentit que aquesta és una decisió dels riscos de la qual ells en són molts conscients. Ho espere perquè el govern està prenent algunes decisions com aquesta que afebleixen de manera indiscutible el coixí social del catalanisme. D’aquell mateix catalanisme que un dia haurà de tensar-se al màxim per a defensar el concert econòmic que vol aconseguir l’actual govern, o la independència o simplement la defensa de la immersió lingüística a les escoles. I tot això serà més difícil de fer amb una TVC més petita.

De fet davant el panorama polític que tenim i a la vista dels enormes reptes de país que se’ns posen al davant la meua opinió és que fins i tot caldria reforçar encara més el paper de cohesió nacional que TV3 ha exercit al llarg dels anys -- millorant els vicis i les badades que la pròpia TVC ha assumit. No pot ser? No hi ha diners?

Doncs només puc dir que espere que siga així i que siga per això. Perquè el govern hauria comés una relliscada mortal si al final resulta que aquest afebliment no és només una decisió terrible que està obligat a prendre sinó també una operació destinada a afavorir els interessos d’algú, per exemple del Grup Godó o de les televisions privades.

Capella Reial de Catalunya - Montserrat Figueras : CANT DE LA SIBIL·LA