domingo, 7 de octubre de 2012
domingo, 23 de septiembre de 2012
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
GARAko editoriala
GARA > Idatzia > Iritzia> Editoriala
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
Després d'un estiu molt sec i càlid, vivim les primeres hores d'una tardor que es preveu *tempestuoso, no solament en el meteorològic. L'imminent rescat de l'economia espanyola manté en suspens a totes aquelles persones que es veuran perjudicades per les ...
GARA > Idatzia > Iritzia> Editoriala
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
Després d'un estiu molt sec i càlid, vivim les primeres hores d'una tardor que es preveu *tempestuoso, no solament en el meteorològic. L'imminent rescat de l'economia espanyola manté en suspens a totes aquelles persones que es veuran perjudicades per les ...
retallades
i reformes que acompanyaran a la intervenció, és a dir, la pràctica
totalitat de la ciutadania, i la vaga general del proper dimecres en
*Hego Euskal Herria pot ser un jaló en un cap d'any ple de
mobilitzacions. I en l'àmbit polític, Madrid haurà de bregar amb el
desgast que li implicarà veure's a la mercè d'agents externs com el Banc
Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, mentre fa front a les
demandes d'una major sobirania, o de sobirania plena, que li arriben
des de les nacions que àdhuc a la seva pesar segueixen formant part de
l'arquitectura institucional de l'Estat.
Perquè quan tots miraven a Europa, l'independentisme -el català, en particular- ha aconseguit fixar l'agenda. El temps transcorregut des de l'explosió de sentiments que va suposar fa dotze dies la Diada no ha temperat les reivindicacions independentistes de la societat catalana, no s'ha produït la «ressaca» que auguraven alguns columnistes, i la setmana que avui conclou ha servit per constatar que l'exigència d'un estat lliure està fortament assentada en la nació mediterrània. En aquest sentit, el cop de porta de Mariano Rajoy a Artur Mas i l'esperpèntica carta de Juan Carlos de Borbó mostren tanta intransigència com a nerviosisme, i ambdues juguen en contra d'els qui pretenen mantenir invariable l'estatus de Catalunya.
Per insòlita, la resposta més cridanera que des dels poders de l'Estat s'ha donat a les legítimes reivindicacions de la societat catalana ha estat la missiva signada pel monarca espanyol, el ressò del qual ha arribat fins i tot fins a l'editorial del «*Financial Estafis», molt crític, per cert. Quan centenars de milers de persones desborden els carrers de Barcelona, que el Cap d'Estat entri en el debat polític desqualificant la voluntat popular és un clar símptoma de descomposició. Sosté el rei en la seva carta que el desig d'independència mostrat pel cos social de Catalunya és una «quimera», sense caure en el compte que el que és realment *quimérico en ple segle XXI és voler mantenir *sojuzgada a una nació de forma indefinida. A la societat catalana li queda camí per recórrer, i encara ha de definir el reflex polític de l'enorme mobilització popular a la qual hem assistit, però si la demanda d'independència es mostra majoritària i estable en el temps, no hi ha ningú que pugui impedir que acabi plasmant-se, per moltes *baladronadas que arribin des de Madrid.
En tot cas, està per veure què llera segueix la riuada independentista. De moment, Artur Mes ha sabut pujar-se a l'ona i, després de la negativa del PP al pacte fiscal, és probable que convoqui eleccions anticipades. El líder de CiU, que ha aplicat duríssims ajustos en l'administració pública i ha estat objecte de dures crítiques, podria rendibilitzar ara l'efervescència que es viu al seu país. Que el president no utilitzi la mobilització popular per al seu propi interès partidista és una de les tasques que esperen als agents socials de Catalunya.
En vespres d'eleccions
En qualsevol cas, abans que a Catalunya es van a celebrar comicis en Llaurava, Bizkaia i Guipúscoa, i és d'esperar que els focus que avui apunten a Barcelona tornin a fixar-se en aquest poble. Miraran, sobretot, als resultats que obtingui EH Bildu, una coalició que aspira a aglutinar el vot de totes aquelles persones que anhelen veure una Euskal Herria sobirana. Per més que li malgrat algun candidat, incòmode davant el mirall català, el debat sobre la independència també s'ha fet buit en la precampanya. I ho ha fet, a més, de la mà de l'economia i de la necessitat compartida cada vegada per més gent d'articular un model oposat al que ens ha conduït a una situació que es viu de forma dramàtica en milers i milers de llars basques.
Als motius històrics, culturals, ideològics i afectius que han impulsat el moviment independentista, se li ha sumat amb força la raó econòmica. Avui és fàcil d'entendre, i de compartir, que solament des de la plena sobirania és possible construir una alternativa, i que aquesta és impossible sota la tutela dels estats. Per aquest motiu, i perquè la deriva autoritària de les institucions espanyoles ha portat a molts ciutadans i ciutadanes basques a plantar-se, la independència és també un valor a l'alça al nostre país.
Fins al punt que, tal com indica Arnaldo Otegi avui en aquestes pàgines, l'independentisme d'esquerres té al seu abast ser majoritari en les properes eleccions. Si ho aconseguís, noves portes s'obririen, com bé sap la societat escocesa, que va donar la seva confiança al SNP i ahir va marxar sobre Edimburg per anunciar que un nou estat és a punt de néixer. Fa unes setmanes va ser Quebec, ahir Catalunya... va sent hora que Euskal Herria es mostri davant el món.
Ver másPerquè quan tots miraven a Europa, l'independentisme -el català, en particular- ha aconseguit fixar l'agenda. El temps transcorregut des de l'explosió de sentiments que va suposar fa dotze dies la Diada no ha temperat les reivindicacions independentistes de la societat catalana, no s'ha produït la «ressaca» que auguraven alguns columnistes, i la setmana que avui conclou ha servit per constatar que l'exigència d'un estat lliure està fortament assentada en la nació mediterrània. En aquest sentit, el cop de porta de Mariano Rajoy a Artur Mas i l'esperpèntica carta de Juan Carlos de Borbó mostren tanta intransigència com a nerviosisme, i ambdues juguen en contra d'els qui pretenen mantenir invariable l'estatus de Catalunya.
Per insòlita, la resposta més cridanera que des dels poders de l'Estat s'ha donat a les legítimes reivindicacions de la societat catalana ha estat la missiva signada pel monarca espanyol, el ressò del qual ha arribat fins i tot fins a l'editorial del «*Financial Estafis», molt crític, per cert. Quan centenars de milers de persones desborden els carrers de Barcelona, que el Cap d'Estat entri en el debat polític desqualificant la voluntat popular és un clar símptoma de descomposició. Sosté el rei en la seva carta que el desig d'independència mostrat pel cos social de Catalunya és una «quimera», sense caure en el compte que el que és realment *quimérico en ple segle XXI és voler mantenir *sojuzgada a una nació de forma indefinida. A la societat catalana li queda camí per recórrer, i encara ha de definir el reflex polític de l'enorme mobilització popular a la qual hem assistit, però si la demanda d'independència es mostra majoritària i estable en el temps, no hi ha ningú que pugui impedir que acabi plasmant-se, per moltes *baladronadas que arribin des de Madrid.
En tot cas, està per veure què llera segueix la riuada independentista. De moment, Artur Mes ha sabut pujar-se a l'ona i, després de la negativa del PP al pacte fiscal, és probable que convoqui eleccions anticipades. El líder de CiU, que ha aplicat duríssims ajustos en l'administració pública i ha estat objecte de dures crítiques, podria rendibilitzar ara l'efervescència que es viu al seu país. Que el president no utilitzi la mobilització popular per al seu propi interès partidista és una de les tasques que esperen als agents socials de Catalunya.
En vespres d'eleccions
En qualsevol cas, abans que a Catalunya es van a celebrar comicis en Llaurava, Bizkaia i Guipúscoa, i és d'esperar que els focus que avui apunten a Barcelona tornin a fixar-se en aquest poble. Miraran, sobretot, als resultats que obtingui EH Bildu, una coalició que aspira a aglutinar el vot de totes aquelles persones que anhelen veure una Euskal Herria sobirana. Per més que li malgrat algun candidat, incòmode davant el mirall català, el debat sobre la independència també s'ha fet buit en la precampanya. I ho ha fet, a més, de la mà de l'economia i de la necessitat compartida cada vegada per més gent d'articular un model oposat al que ens ha conduït a una situació que es viu de forma dramàtica en milers i milers de llars basques.
Als motius històrics, culturals, ideològics i afectius que han impulsat el moviment independentista, se li ha sumat amb força la raó econòmica. Avui és fàcil d'entendre, i de compartir, que solament des de la plena sobirania és possible construir una alternativa, i que aquesta és impossible sota la tutela dels estats. Per aquest motiu, i perquè la deriva autoritària de les institucions espanyoles ha portat a molts ciutadans i ciutadanes basques a plantar-se, la independència és també un valor a l'alça al nostre país.
Fins al punt que, tal com indica Arnaldo Otegi avui en aquestes pàgines, l'independentisme d'esquerres té al seu abast ser majoritari en les properes eleccions. Si ho aconseguís, noves portes s'obririen, com bé sap la societat escocesa, que va donar la seva confiança al SNP i ahir va marxar sobre Edimburg per anunciar que un nou estat és a punt de néixer. Fa unes setmanes va ser Quebec, ahir Catalunya... va sent hora que Euskal Herria es mostri davant el món.
miércoles, 30 de mayo de 2012
Euskal Herria y Catalunya son naciones y no se puede ni jugar con ellas ni hacer oídos sordos
GARA <http://www.gara.net/index.php> Editoriala
Hay muchas personas que, desde un punto de vista revolucionario o simplemente progresista, consideran que la dimensión que el fútbol ha adquirido en nuestra sociedad es totalmente desproporcionada, artificialmente promovida y hábilmente utilizada por diferentes poderes con el objetivo de distraer a la ciudadanía de cuestiones mucho más relevantes para el desarrollo social y político. Sin lugar a dudas, a esas personas no les falta razón. En el fútbol a menudo el juego queda en un segundo plano y el dinero ejerce su posición dominante, hegemónica también en esta esfera social. Pasa así el deporte a ser parte del gran negocio del entretenimiento, ese brazo del capitalismo que nos distrae mientras el otro nos roba o nos golpea. Incluso desde una perspectiva puramente deportiva, es evidente que las diferencias que marcan los presupuestos de clubes que se supone pelean en una misma competición dejan poco margen al azar, a la sorpresa y, en definitiva, al juego como tal.
Retomando las palabras de Marx sobre la religión, muchos sostienen que el fútbol se ha convertido en el nuevo opio del pueblo. Si bien la perversión que genera la religión institucionalizada en el pensamiento libre es mucho mayor, un frío análisis del mundo del fútbol tal y como realmente es, tal y como lo hemos vivido estos días, muestra algunas de las paradojas y miserias de nuestra sociedad: resulta socialmente alarmante saber que en medio de una crisis galopante haya gente que ha pedido créditos para asistir a las finales de Bucarest y Madrid -¿qué decir de los bancos, que niegan ese mismo crédito a empresas y particulares para cuestiones de pura supervivencia?-; no deja de ser humanamente desconcertante la veneración de los desposeídos por unos privilegiados, hasta el punto de preocuparse seriamente los primeros por el posible estado de ánimo de estos últimos; es políticamente triste que habiendo debates más importantes -recortes sociales, ausencia de democracia...- el fútbol haya colapsado el resto de agendas...
Pero ese frío análisis sirve de poco si no va acompañado de un esfuerzo por comprender la pasión que genera esa actividad social, con toda su complejidad, en todas sus vertientes. No conviene caer en simplismos. Quien renuncie a entender el fenómeno del fútbol, con sus innegables sombras pero con sus interesantes luces, renuncia a entender a una parte importante de la sociedad y, por lo tanto, estará renunciando también a poder cambiarla. Algo, como mínimo, muy poco revolucionario. La fuerza social del fútbol está en que simboliza cosas, valores, deseos que gran parte de la sociedad siente como propios. Por ejemplo, Eduardo Galeano, que mañana mismo llegará a Euskal Herria a presentar su nuevo libro, «Los hijos de los días», reivindica a menudo la historia popular y la fuerza transformadora de ese deporte, que considera que es «un espejo del mundo».
Es cierto, el fútbol no es solo fútbol, pero tampoco es solo negocio. Y no solo porque quien no aprecia la belleza del juego y el mérito de quienes lo ponen en práctica en toda su plasticidad, con toda su intensidad, cae en un error similar a quienes desprecian o niegan ciertas formas de la cultura o el arte, sino porque el fútbol es, sobre todo, una actividad social con una dimensión simbólica muy potente.
El fútbol, los himnos y los símbolos
Igual que los himnos son algo más que partituras y las banderas algo más que telas impresas. La polémica por la pitada al himno español -y su censura- y la presencia apabullante de banderas vascas y catalanas en la final de Madrid es un buen ejemplo de ello. En su libro «Espejos», Galeano recuerda que «el primer himno nacional del que se tenga noticia nació en Inglaterra, de padres desconocidos, en 1745. Sus versos anunciaban que el reino iba a aplastar a los rebeldes escoceses, para desbaratar `los trucos de esos bribones'». Pues bien, esta misma semana «esos bribones» ponían en marcha la campaña para independizarse de quienes quieren tutelarlos eternamente. Lo que en términos coloquiales se denomina «un gol por toda la escuadra». Parafraseando a Carl von Clausewitz, en nuestro tiempo el deporte es la continuación de la política por otros medios.
En su libro «El fútbol a sol y sombra», Galeano habla en un momento de los estadios y se pregunta: «¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie». En ese mismo texto hace un listado de campos de fútbol con un significado particular y en medio asegura: «Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao». El viernes pasado el Santiago Calderón habló alto y claro. Querían enmudecerlo y no lo lograron. Tienen alergia al fair-play, dentro y fuera del campo. Han vuelto a hacer el ridículo delante de todo el mundo y, para colmo, no entienden por qué. Alguien podría pensar que es porque andan distraídos con tanto fútbol. No es cierto, es porque no tienen una cultura democrática seria.
Hay muchas personas que, desde un punto de vista revolucionario o simplemente progresista, consideran que la dimensión que el fútbol ha adquirido en nuestra sociedad es totalmente desproporcionada, artificialmente promovida y hábilmente utilizada por diferentes poderes con el objetivo de distraer a la ciudadanía de cuestiones mucho más relevantes para el desarrollo social y político. Sin lugar a dudas, a esas personas no les falta razón. En el fútbol a menudo el juego queda en un segundo plano y el dinero ejerce su posición dominante, hegemónica también en esta esfera social. Pasa así el deporte a ser parte del gran negocio del entretenimiento, ese brazo del capitalismo que nos distrae mientras el otro nos roba o nos golpea. Incluso desde una perspectiva puramente deportiva, es evidente que las diferencias que marcan los presupuestos de clubes que se supone pelean en una misma competición dejan poco margen al azar, a la sorpresa y, en definitiva, al juego como tal.
Retomando las palabras de Marx sobre la religión, muchos sostienen que el fútbol se ha convertido en el nuevo opio del pueblo. Si bien la perversión que genera la religión institucionalizada en el pensamiento libre es mucho mayor, un frío análisis del mundo del fútbol tal y como realmente es, tal y como lo hemos vivido estos días, muestra algunas de las paradojas y miserias de nuestra sociedad: resulta socialmente alarmante saber que en medio de una crisis galopante haya gente que ha pedido créditos para asistir a las finales de Bucarest y Madrid -¿qué decir de los bancos, que niegan ese mismo crédito a empresas y particulares para cuestiones de pura supervivencia?-; no deja de ser humanamente desconcertante la veneración de los desposeídos por unos privilegiados, hasta el punto de preocuparse seriamente los primeros por el posible estado de ánimo de estos últimos; es políticamente triste que habiendo debates más importantes -recortes sociales, ausencia de democracia...- el fútbol haya colapsado el resto de agendas...
Pero ese frío análisis sirve de poco si no va acompañado de un esfuerzo por comprender la pasión que genera esa actividad social, con toda su complejidad, en todas sus vertientes. No conviene caer en simplismos. Quien renuncie a entender el fenómeno del fútbol, con sus innegables sombras pero con sus interesantes luces, renuncia a entender a una parte importante de la sociedad y, por lo tanto, estará renunciando también a poder cambiarla. Algo, como mínimo, muy poco revolucionario. La fuerza social del fútbol está en que simboliza cosas, valores, deseos que gran parte de la sociedad siente como propios. Por ejemplo, Eduardo Galeano, que mañana mismo llegará a Euskal Herria a presentar su nuevo libro, «Los hijos de los días», reivindica a menudo la historia popular y la fuerza transformadora de ese deporte, que considera que es «un espejo del mundo».
Es cierto, el fútbol no es solo fútbol, pero tampoco es solo negocio. Y no solo porque quien no aprecia la belleza del juego y el mérito de quienes lo ponen en práctica en toda su plasticidad, con toda su intensidad, cae en un error similar a quienes desprecian o niegan ciertas formas de la cultura o el arte, sino porque el fútbol es, sobre todo, una actividad social con una dimensión simbólica muy potente.
El fútbol, los himnos y los símbolos
Igual que los himnos son algo más que partituras y las banderas algo más que telas impresas. La polémica por la pitada al himno español -y su censura- y la presencia apabullante de banderas vascas y catalanas en la final de Madrid es un buen ejemplo de ello. En su libro «Espejos», Galeano recuerda que «el primer himno nacional del que se tenga noticia nació en Inglaterra, de padres desconocidos, en 1745. Sus versos anunciaban que el reino iba a aplastar a los rebeldes escoceses, para desbaratar `los trucos de esos bribones'». Pues bien, esta misma semana «esos bribones» ponían en marcha la campaña para independizarse de quienes quieren tutelarlos eternamente. Lo que en términos coloquiales se denomina «un gol por toda la escuadra». Parafraseando a Carl von Clausewitz, en nuestro tiempo el deporte es la continuación de la política por otros medios.
En su libro «El fútbol a sol y sombra», Galeano habla en un momento de los estadios y se pregunta: «¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie». En ese mismo texto hace un listado de campos de fútbol con un significado particular y en medio asegura: «Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao». El viernes pasado el Santiago Calderón habló alto y claro. Querían enmudecerlo y no lo lograron. Tienen alergia al fair-play, dentro y fuera del campo. Han vuelto a hacer el ridículo delante de todo el mundo y, para colmo, no entienden por qué. Alguien podría pensar que es porque andan distraídos con tanto fútbol. No es cierto, es porque no tienen una cultura democrática seria.
miércoles, 2 de mayo de 2012
Suscribirse a:
Entradas (Atom)