[Abestia | #U12Bilbora: ‘Lainoa nahinora doa, baina gu herrira goaz’] Iosu Zabala musikariak Joseba Sarrionandiaren koplak aintzat hartuta egindako abestia. Berarekin batera, Uxue Alberdik, Ines Osinagak, Joan Mari Beltranek, Pettik, Txuma Murugarrenek eta Igelaren Bandako kideek hartu dute parte abestian.viernes, 16 de noviembre de 2012
‘Herrira noa’ | Iosu Zabala - Joseba Sarrionandia
‘Herrira noa’ | Iosu Zabala - Joseba Sarrionandia
[Abestia | #U12Bilbora: ‘Lainoa nahinora doa, baina gu herrira goaz’] Iosu Zabala musikariak Joseba Sarrionandiaren koplak aintzat hartuta egindako abestia. Berarekin batera, Uxue Alberdik, Ines Osinagak, Joan Mari Beltranek, Pettik, Txuma Murugarrenek eta Igelaren Bandako kideek hartu dute parte abestian.
[Abestia | #U12Bilbora: ‘Lainoa nahinora doa, baina gu herrira goaz’] Iosu Zabala musikariak Joseba Sarrionandiaren koplak aintzat hartuta egindako abestia. Berarekin batera, Uxue Alberdik, Ines Osinagak, Joan Mari Beltranek, Pettik, Txuma Murugarrenek eta Igelaren Bandako kideek hartu dute parte abestian.
misteriós novaiorquès
http://vimeo.com/52904692
http://vimeo.com/53543211
Amb
dos dies de retard, però en Sharif, el misteriós novaiorquès que s'ha
decidit a parlar de la independència de Catalunya al món, ha complert la
seva paraula i ha publicat un nou vídeo,
amb el títol 'Algun dia tots serem lliures'. En aquest cas, en el
vídeo, novament molt ben realitzat, parla de l'execució de Lluís
Companys, de les tortures a Jordi Pujol a la presó, i es refereix a
l'exili d'Irla i de Tarradellas.
'Els catalans no tenen un exèrcit al darrere, només tenen el poder del seu vot, i per això volen fer un referèndum sobre la independència. Una oportunitat nova de votar'. I acaba dient: 'Si entre tots fem prou soroll els catalans tindran una oportunitat'.
En aquest vídeo no revela gaire més coses sobre la seva identitat, tan sols diu que és un monologuista i que actua en locals petits. I al començament es veuen imatges en què va al seu barber, a qui ensenya un vídeo amb imatges de castellers que li va fer arribar un tal Roger.
Informació relacionada:
Qui hi ha darrere el vídeo del novaiorquès independentista?
http://vimeo.com/53543211
Segon vídeo d'en Sharif: 'Els catalans no tenen un exèrcit, tenen el poder del seu vot'
El misteriós novaiorquès parla de l'execució de Companys i les tortures a Jordi Pujol
'Els catalans no tenen un exèrcit al darrere, només tenen el poder del seu vot, i per això volen fer un referèndum sobre la independència. Una oportunitat nova de votar'. I acaba dient: 'Si entre tots fem prou soroll els catalans tindran una oportunitat'.
En aquest vídeo no revela gaire més coses sobre la seva identitat, tan sols diu que és un monologuista i que actua en locals petits. I al començament es veuen imatges en què va al seu barber, a qui ensenya un vídeo amb imatges de castellers que li va fer arribar un tal Roger.
Informació relacionada:
Qui hi ha darrere el vídeo del novaiorquès independentista?
domingo, 7 de octubre de 2012
domingo, 23 de septiembre de 2012
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
GARAko editoriala
GARA > Idatzia > Iritzia> Editoriala
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
Després d'un estiu molt sec i càlid, vivim les primeres hores d'una tardor que es preveu *tempestuoso, no solament en el meteorològic. L'imminent rescat de l'economia espanyola manté en suspens a totes aquelles persones que es veuran perjudicades per les ...
GARA > Idatzia > Iritzia> Editoriala
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
Després d'un estiu molt sec i càlid, vivim les primeres hores d'una tardor que es preveu *tempestuoso, no solament en el meteorològic. L'imminent rescat de l'economia espanyola manté en suspens a totes aquelles persones que es veuran perjudicades per les ...
retallades
i reformes que acompanyaran a la intervenció, és a dir, la pràctica
totalitat de la ciutadania, i la vaga general del proper dimecres en
*Hego Euskal Herria pot ser un jaló en un cap d'any ple de
mobilitzacions. I en l'àmbit polític, Madrid haurà de bregar amb el
desgast que li implicarà veure's a la mercè d'agents externs com el Banc
Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, mentre fa front a les
demandes d'una major sobirania, o de sobirania plena, que li arriben
des de les nacions que àdhuc a la seva pesar segueixen formant part de
l'arquitectura institucional de l'Estat.
Perquè quan tots miraven a Europa, l'independentisme -el català, en particular- ha aconseguit fixar l'agenda. El temps transcorregut des de l'explosió de sentiments que va suposar fa dotze dies la Diada no ha temperat les reivindicacions independentistes de la societat catalana, no s'ha produït la «ressaca» que auguraven alguns columnistes, i la setmana que avui conclou ha servit per constatar que l'exigència d'un estat lliure està fortament assentada en la nació mediterrània. En aquest sentit, el cop de porta de Mariano Rajoy a Artur Mas i l'esperpèntica carta de Juan Carlos de Borbó mostren tanta intransigència com a nerviosisme, i ambdues juguen en contra d'els qui pretenen mantenir invariable l'estatus de Catalunya.
Per insòlita, la resposta més cridanera que des dels poders de l'Estat s'ha donat a les legítimes reivindicacions de la societat catalana ha estat la missiva signada pel monarca espanyol, el ressò del qual ha arribat fins i tot fins a l'editorial del «*Financial Estafis», molt crític, per cert. Quan centenars de milers de persones desborden els carrers de Barcelona, que el Cap d'Estat entri en el debat polític desqualificant la voluntat popular és un clar símptoma de descomposició. Sosté el rei en la seva carta que el desig d'independència mostrat pel cos social de Catalunya és una «quimera», sense caure en el compte que el que és realment *quimérico en ple segle XXI és voler mantenir *sojuzgada a una nació de forma indefinida. A la societat catalana li queda camí per recórrer, i encara ha de definir el reflex polític de l'enorme mobilització popular a la qual hem assistit, però si la demanda d'independència es mostra majoritària i estable en el temps, no hi ha ningú que pugui impedir que acabi plasmant-se, per moltes *baladronadas que arribin des de Madrid.
En tot cas, està per veure què llera segueix la riuada independentista. De moment, Artur Mes ha sabut pujar-se a l'ona i, després de la negativa del PP al pacte fiscal, és probable que convoqui eleccions anticipades. El líder de CiU, que ha aplicat duríssims ajustos en l'administració pública i ha estat objecte de dures crítiques, podria rendibilitzar ara l'efervescència que es viu al seu país. Que el president no utilitzi la mobilització popular per al seu propi interès partidista és una de les tasques que esperen als agents socials de Catalunya.
En vespres d'eleccions
En qualsevol cas, abans que a Catalunya es van a celebrar comicis en Llaurava, Bizkaia i Guipúscoa, i és d'esperar que els focus que avui apunten a Barcelona tornin a fixar-se en aquest poble. Miraran, sobretot, als resultats que obtingui EH Bildu, una coalició que aspira a aglutinar el vot de totes aquelles persones que anhelen veure una Euskal Herria sobirana. Per més que li malgrat algun candidat, incòmode davant el mirall català, el debat sobre la independència també s'ha fet buit en la precampanya. I ho ha fet, a més, de la mà de l'economia i de la necessitat compartida cada vegada per més gent d'articular un model oposat al que ens ha conduït a una situació que es viu de forma dramàtica en milers i milers de llars basques.
Als motius històrics, culturals, ideològics i afectius que han impulsat el moviment independentista, se li ha sumat amb força la raó econòmica. Avui és fàcil d'entendre, i de compartir, que solament des de la plena sobirania és possible construir una alternativa, i que aquesta és impossible sota la tutela dels estats. Per aquest motiu, i perquè la deriva autoritària de les institucions espanyoles ha portat a molts ciutadans i ciutadanes basques a plantar-se, la independència és també un valor a l'alça al nostre país.
Fins al punt que, tal com indica Arnaldo Otegi avui en aquestes pàgines, l'independentisme d'esquerres té al seu abast ser majoritari en les properes eleccions. Si ho aconseguís, noves portes s'obririen, com bé sap la societat escocesa, que va donar la seva confiança al SNP i ahir va marxar sobre Edimburg per anunciar que un nou estat és a punt de néixer. Fa unes setmanes va ser Quebec, ahir Catalunya... va sent hora que Euskal Herria es mostri davant el món.
Ver másPerquè quan tots miraven a Europa, l'independentisme -el català, en particular- ha aconseguit fixar l'agenda. El temps transcorregut des de l'explosió de sentiments que va suposar fa dotze dies la Diada no ha temperat les reivindicacions independentistes de la societat catalana, no s'ha produït la «ressaca» que auguraven alguns columnistes, i la setmana que avui conclou ha servit per constatar que l'exigència d'un estat lliure està fortament assentada en la nació mediterrània. En aquest sentit, el cop de porta de Mariano Rajoy a Artur Mas i l'esperpèntica carta de Juan Carlos de Borbó mostren tanta intransigència com a nerviosisme, i ambdues juguen en contra d'els qui pretenen mantenir invariable l'estatus de Catalunya.
Per insòlita, la resposta més cridanera que des dels poders de l'Estat s'ha donat a les legítimes reivindicacions de la societat catalana ha estat la missiva signada pel monarca espanyol, el ressò del qual ha arribat fins i tot fins a l'editorial del «*Financial Estafis», molt crític, per cert. Quan centenars de milers de persones desborden els carrers de Barcelona, que el Cap d'Estat entri en el debat polític desqualificant la voluntat popular és un clar símptoma de descomposició. Sosté el rei en la seva carta que el desig d'independència mostrat pel cos social de Catalunya és una «quimera», sense caure en el compte que el que és realment *quimérico en ple segle XXI és voler mantenir *sojuzgada a una nació de forma indefinida. A la societat catalana li queda camí per recórrer, i encara ha de definir el reflex polític de l'enorme mobilització popular a la qual hem assistit, però si la demanda d'independència es mostra majoritària i estable en el temps, no hi ha ningú que pugui impedir que acabi plasmant-se, per moltes *baladronadas que arribin des de Madrid.
En tot cas, està per veure què llera segueix la riuada independentista. De moment, Artur Mes ha sabut pujar-se a l'ona i, després de la negativa del PP al pacte fiscal, és probable que convoqui eleccions anticipades. El líder de CiU, que ha aplicat duríssims ajustos en l'administració pública i ha estat objecte de dures crítiques, podria rendibilitzar ara l'efervescència que es viu al seu país. Que el president no utilitzi la mobilització popular per al seu propi interès partidista és una de les tasques que esperen als agents socials de Catalunya.
En vespres d'eleccions
En qualsevol cas, abans que a Catalunya es van a celebrar comicis en Llaurava, Bizkaia i Guipúscoa, i és d'esperar que els focus que avui apunten a Barcelona tornin a fixar-se en aquest poble. Miraran, sobretot, als resultats que obtingui EH Bildu, una coalició que aspira a aglutinar el vot de totes aquelles persones que anhelen veure una Euskal Herria sobirana. Per més que li malgrat algun candidat, incòmode davant el mirall català, el debat sobre la independència també s'ha fet buit en la precampanya. I ho ha fet, a més, de la mà de l'economia i de la necessitat compartida cada vegada per més gent d'articular un model oposat al que ens ha conduït a una situació que es viu de forma dramàtica en milers i milers de llars basques.
Als motius històrics, culturals, ideològics i afectius que han impulsat el moviment independentista, se li ha sumat amb força la raó econòmica. Avui és fàcil d'entendre, i de compartir, que solament des de la plena sobirania és possible construir una alternativa, i que aquesta és impossible sota la tutela dels estats. Per aquest motiu, i perquè la deriva autoritària de les institucions espanyoles ha portat a molts ciutadans i ciutadanes basques a plantar-se, la independència és també un valor a l'alça al nostre país.
Fins al punt que, tal com indica Arnaldo Otegi avui en aquestes pàgines, l'independentisme d'esquerres té al seu abast ser majoritari en les properes eleccions. Si ho aconseguís, noves portes s'obririen, com bé sap la societat escocesa, que va donar la seva confiança al SNP i ahir va marxar sobre Edimburg per anunciar que un nou estat és a punt de néixer. Fa unes setmanes va ser Quebec, ahir Catalunya... va sent hora que Euskal Herria es mostri davant el món.
miércoles, 30 de mayo de 2012
Euskal Herria y Catalunya son naciones y no se puede ni jugar con ellas ni hacer oídos sordos
GARA <http://www.gara.net/index.php> Editoriala
Hay muchas personas que, desde un punto de vista revolucionario o simplemente progresista, consideran que la dimensión que el fútbol ha adquirido en nuestra sociedad es totalmente desproporcionada, artificialmente promovida y hábilmente utilizada por diferentes poderes con el objetivo de distraer a la ciudadanía de cuestiones mucho más relevantes para el desarrollo social y político. Sin lugar a dudas, a esas personas no les falta razón. En el fútbol a menudo el juego queda en un segundo plano y el dinero ejerce su posición dominante, hegemónica también en esta esfera social. Pasa así el deporte a ser parte del gran negocio del entretenimiento, ese brazo del capitalismo que nos distrae mientras el otro nos roba o nos golpea. Incluso desde una perspectiva puramente deportiva, es evidente que las diferencias que marcan los presupuestos de clubes que se supone pelean en una misma competición dejan poco margen al azar, a la sorpresa y, en definitiva, al juego como tal.
Retomando las palabras de Marx sobre la religión, muchos sostienen que el fútbol se ha convertido en el nuevo opio del pueblo. Si bien la perversión que genera la religión institucionalizada en el pensamiento libre es mucho mayor, un frío análisis del mundo del fútbol tal y como realmente es, tal y como lo hemos vivido estos días, muestra algunas de las paradojas y miserias de nuestra sociedad: resulta socialmente alarmante saber que en medio de una crisis galopante haya gente que ha pedido créditos para asistir a las finales de Bucarest y Madrid -¿qué decir de los bancos, que niegan ese mismo crédito a empresas y particulares para cuestiones de pura supervivencia?-; no deja de ser humanamente desconcertante la veneración de los desposeídos por unos privilegiados, hasta el punto de preocuparse seriamente los primeros por el posible estado de ánimo de estos últimos; es políticamente triste que habiendo debates más importantes -recortes sociales, ausencia de democracia...- el fútbol haya colapsado el resto de agendas...
Pero ese frío análisis sirve de poco si no va acompañado de un esfuerzo por comprender la pasión que genera esa actividad social, con toda su complejidad, en todas sus vertientes. No conviene caer en simplismos. Quien renuncie a entender el fenómeno del fútbol, con sus innegables sombras pero con sus interesantes luces, renuncia a entender a una parte importante de la sociedad y, por lo tanto, estará renunciando también a poder cambiarla. Algo, como mínimo, muy poco revolucionario. La fuerza social del fútbol está en que simboliza cosas, valores, deseos que gran parte de la sociedad siente como propios. Por ejemplo, Eduardo Galeano, que mañana mismo llegará a Euskal Herria a presentar su nuevo libro, «Los hijos de los días», reivindica a menudo la historia popular y la fuerza transformadora de ese deporte, que considera que es «un espejo del mundo».
Es cierto, el fútbol no es solo fútbol, pero tampoco es solo negocio. Y no solo porque quien no aprecia la belleza del juego y el mérito de quienes lo ponen en práctica en toda su plasticidad, con toda su intensidad, cae en un error similar a quienes desprecian o niegan ciertas formas de la cultura o el arte, sino porque el fútbol es, sobre todo, una actividad social con una dimensión simbólica muy potente.
El fútbol, los himnos y los símbolos
Igual que los himnos son algo más que partituras y las banderas algo más que telas impresas. La polémica por la pitada al himno español -y su censura- y la presencia apabullante de banderas vascas y catalanas en la final de Madrid es un buen ejemplo de ello. En su libro «Espejos», Galeano recuerda que «el primer himno nacional del que se tenga noticia nació en Inglaterra, de padres desconocidos, en 1745. Sus versos anunciaban que el reino iba a aplastar a los rebeldes escoceses, para desbaratar `los trucos de esos bribones'». Pues bien, esta misma semana «esos bribones» ponían en marcha la campaña para independizarse de quienes quieren tutelarlos eternamente. Lo que en términos coloquiales se denomina «un gol por toda la escuadra». Parafraseando a Carl von Clausewitz, en nuestro tiempo el deporte es la continuación de la política por otros medios.
En su libro «El fútbol a sol y sombra», Galeano habla en un momento de los estadios y se pregunta: «¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie». En ese mismo texto hace un listado de campos de fútbol con un significado particular y en medio asegura: «Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao». El viernes pasado el Santiago Calderón habló alto y claro. Querían enmudecerlo y no lo lograron. Tienen alergia al fair-play, dentro y fuera del campo. Han vuelto a hacer el ridículo delante de todo el mundo y, para colmo, no entienden por qué. Alguien podría pensar que es porque andan distraídos con tanto fútbol. No es cierto, es porque no tienen una cultura democrática seria.
Hay muchas personas que, desde un punto de vista revolucionario o simplemente progresista, consideran que la dimensión que el fútbol ha adquirido en nuestra sociedad es totalmente desproporcionada, artificialmente promovida y hábilmente utilizada por diferentes poderes con el objetivo de distraer a la ciudadanía de cuestiones mucho más relevantes para el desarrollo social y político. Sin lugar a dudas, a esas personas no les falta razón. En el fútbol a menudo el juego queda en un segundo plano y el dinero ejerce su posición dominante, hegemónica también en esta esfera social. Pasa así el deporte a ser parte del gran negocio del entretenimiento, ese brazo del capitalismo que nos distrae mientras el otro nos roba o nos golpea. Incluso desde una perspectiva puramente deportiva, es evidente que las diferencias que marcan los presupuestos de clubes que se supone pelean en una misma competición dejan poco margen al azar, a la sorpresa y, en definitiva, al juego como tal.
Retomando las palabras de Marx sobre la religión, muchos sostienen que el fútbol se ha convertido en el nuevo opio del pueblo. Si bien la perversión que genera la religión institucionalizada en el pensamiento libre es mucho mayor, un frío análisis del mundo del fútbol tal y como realmente es, tal y como lo hemos vivido estos días, muestra algunas de las paradojas y miserias de nuestra sociedad: resulta socialmente alarmante saber que en medio de una crisis galopante haya gente que ha pedido créditos para asistir a las finales de Bucarest y Madrid -¿qué decir de los bancos, que niegan ese mismo crédito a empresas y particulares para cuestiones de pura supervivencia?-; no deja de ser humanamente desconcertante la veneración de los desposeídos por unos privilegiados, hasta el punto de preocuparse seriamente los primeros por el posible estado de ánimo de estos últimos; es políticamente triste que habiendo debates más importantes -recortes sociales, ausencia de democracia...- el fútbol haya colapsado el resto de agendas...
Pero ese frío análisis sirve de poco si no va acompañado de un esfuerzo por comprender la pasión que genera esa actividad social, con toda su complejidad, en todas sus vertientes. No conviene caer en simplismos. Quien renuncie a entender el fenómeno del fútbol, con sus innegables sombras pero con sus interesantes luces, renuncia a entender a una parte importante de la sociedad y, por lo tanto, estará renunciando también a poder cambiarla. Algo, como mínimo, muy poco revolucionario. La fuerza social del fútbol está en que simboliza cosas, valores, deseos que gran parte de la sociedad siente como propios. Por ejemplo, Eduardo Galeano, que mañana mismo llegará a Euskal Herria a presentar su nuevo libro, «Los hijos de los días», reivindica a menudo la historia popular y la fuerza transformadora de ese deporte, que considera que es «un espejo del mundo».
Es cierto, el fútbol no es solo fútbol, pero tampoco es solo negocio. Y no solo porque quien no aprecia la belleza del juego y el mérito de quienes lo ponen en práctica en toda su plasticidad, con toda su intensidad, cae en un error similar a quienes desprecian o niegan ciertas formas de la cultura o el arte, sino porque el fútbol es, sobre todo, una actividad social con una dimensión simbólica muy potente.
El fútbol, los himnos y los símbolos
Igual que los himnos son algo más que partituras y las banderas algo más que telas impresas. La polémica por la pitada al himno español -y su censura- y la presencia apabullante de banderas vascas y catalanas en la final de Madrid es un buen ejemplo de ello. En su libro «Espejos», Galeano recuerda que «el primer himno nacional del que se tenga noticia nació en Inglaterra, de padres desconocidos, en 1745. Sus versos anunciaban que el reino iba a aplastar a los rebeldes escoceses, para desbaratar `los trucos de esos bribones'». Pues bien, esta misma semana «esos bribones» ponían en marcha la campaña para independizarse de quienes quieren tutelarlos eternamente. Lo que en términos coloquiales se denomina «un gol por toda la escuadra». Parafraseando a Carl von Clausewitz, en nuestro tiempo el deporte es la continuación de la política por otros medios.
En su libro «El fútbol a sol y sombra», Galeano habla en un momento de los estadios y se pregunta: «¿Ha entrado usted, alguna vez, a un estadio vacío? Haga la prueba. Párese en medio de la cancha y escuche. No hay nada menos vacío que un estadio vacío. No hay nada menos mudo que las gradas sin nadie». En ese mismo texto hace un listado de campos de fútbol con un significado particular y en medio asegura: «Habla en catalán el cemento del Camp Nou, en Barcelona, y en euskera conversan las gradas de San Mamés, en Bilbao». El viernes pasado el Santiago Calderón habló alto y claro. Querían enmudecerlo y no lo lograron. Tienen alergia al fair-play, dentro y fuera del campo. Han vuelto a hacer el ridículo delante de todo el mundo y, para colmo, no entienden por qué. Alguien podría pensar que es porque andan distraídos con tanto fútbol. No es cierto, es porque no tienen una cultura democrática seria.
miércoles, 2 de mayo de 2012
martes, 1 de mayo de 2012
lunes, 30 de abril de 2012
lunes, 23 de abril de 2012
La campanya novullpagar, començada per Josep Casadellà,
VILAWEB:
La campanya novullpagar, començada per Josep
Casadellà, té, com més va, més ressò. Hi ha conductors que ja s'hi
han sumat, i n'hi ha molts que compten fer-ho, però n'hi ha que dubten de les
conseqüències legals d'aquesta acció. De moment, els cobradors del peatge
prenen nota de la matrícula del cotxe, i els insubmisos s'exposen a una multa
aproximadament equivalent a l'import que han deixat de pagar.
I si la
multa no arriba?
Josep
Casadellà no ha pagat, pel cap baix, en cinc ocasions, des de l'11 de setembre
de l'any passat, quan va deixar de pagar tres vegades en un dia. Casadellà mai
no ha rebut cap notificació de multa a casa, i la situació més violenta amb què
s'ha trobat va ser dissabte al vespre, quan li van abaixar les barreres a banda
i banda del cotxe, el van tenir retingut una estona i van avisar els mossos
d'esquadra; els agents li van recomanar que pagués per evitar maldecaps, ell
s'hi va negar, li van alçar la barrera i se'n va anar.
A una parella que va seguir el seu exemple, la cobradora del peatge els va explicar què els podia passar. Aquesta és la conversa que van tenir:
—Bona tarda, no volem pagar.
—Que no voleu pagar?
—No.
—Doncs us ho explico. Us faré una denúncia amb el número de matrícula del cotxe, i us arribarà a casa.
—I què passa, amb aquesta denúncia?
—Doncs que, si no pagueu, cada vegada us enviaran més cartes, i al final us duran a judici.
A una parella que va seguir el seu exemple, la cobradora del peatge els va explicar què els podia passar. Aquesta és la conversa que van tenir:
—Bona tarda, no volem pagar.
—Que no voleu pagar?
—No.
—Doncs us ho explico. Us faré una denúncia amb el número de matrícula del cotxe, i us arribarà a casa.
—I què passa, amb aquesta denúncia?
—Doncs que, si no pagueu, cada vegada us enviaran més cartes, i al final us duran a judici.
La
reclamació de la concessionària de l'autopista
Això del judici és summament improbable. Efectivament, l'empresa concessionària pot enviar notificacions al conductor reclamant-li el pagament. Si el conductor continua negant-se a pagar, la concessionària pot tramitar una denúncia per via civil. Si prosperava, l’usuari hauria de pagar la responsabilitat civil dels danys causats, si fa no fa l'import de tot el tram de l'autopista.
Això del judici és summament improbable. Efectivament, l'empresa concessionària pot enviar notificacions al conductor reclamant-li el pagament. Si el conductor continua negant-se a pagar, la concessionària pot tramitar una denúncia per via civil. Si prosperava, l’usuari hauria de pagar la responsabilitat civil dels danys causats, si fa no fa l'import de tot el tram de l'autopista.
Passar amb
el semàfor en verd
Els mossos no poden intervenir-hi, ni immobilitzar el vehicle, perquè no pagar el peatge no infringeix el reglament de circulació: el conductor s'atura davant la barrera o el semàfor vermell, informa que no vol pagar, s'identifica, li aixequen la barrera i se'n va. Ara, si se'n va amb el semàfor en vermell se'l podria sancionar per haver infringit el reglament de circulació; per això molts conductors, malgrat ser convidats a passar en vermell, s'hi neguen, al·legant que no els poden obligar a cometre una infracció. Si es passa en verd en cap cas s'infringeix el codi de circulació.
En tot cas, l'usuari infringeix un contracte entre particulars, en aquest cas entre el conductor i la concessionària de l'autopista.
Ara, si la concessionària de l'autopista al·legués voluntat d'enganyar del conductor, es podria interpretar l'acció com una estafa i es tramitaria la denúncia per la via penal, no pas civil. I si l’import de l’estafa superés els quatre-cents euros es consideraria delicte. Una situació difícil, llevat que la insubmissió d’un conductor fos continuada.
Els mossos no poden intervenir-hi, ni immobilitzar el vehicle, perquè no pagar el peatge no infringeix el reglament de circulació: el conductor s'atura davant la barrera o el semàfor vermell, informa que no vol pagar, s'identifica, li aixequen la barrera i se'n va. Ara, si se'n va amb el semàfor en vermell se'l podria sancionar per haver infringit el reglament de circulació; per això molts conductors, malgrat ser convidats a passar en vermell, s'hi neguen, al·legant que no els poden obligar a cometre una infracció. Si es passa en verd en cap cas s'infringeix el codi de circulació.
En tot cas, l'usuari infringeix un contracte entre particulars, en aquest cas entre el conductor i la concessionària de l'autopista.
Ara, si la concessionària de l'autopista al·legués voluntat d'enganyar del conductor, es podria interpretar l'acció com una estafa i es tramitaria la denúncia per la via penal, no pas civil. I si l’import de l’estafa superés els quatre-cents euros es consideraria delicte. Una situació difícil, llevat que la insubmissió d’un conductor fos continuada.
en marxa una campanya d'insubmissió als peatges
Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha posat en
marxa una campanya d'insubmissió als peatges que pren el testimoni de les
primeres accions que alguns ciutadans han fet aquesta setmana amb el lema
#novullpagar. El diputat Uriel Bertran ha anunciat que 'és èticament,
políticament i econòmicament legítim que els ciutadans de Catalunya no paguin
cap més peatge perquè l’any 2004 van finalitzar les concessions de peatges del
nostre país i havien de passar a ser gratuïtes'.
Per facilitar la participació dels ciutadans, Solidaritat
proposa una Guia d'actuació amb els següents punts:
1. El Servei Català de Trànsit NO considera una infracció
susceptible de denúncia per part dels Mossos d'Esquadra negar-te a pagar un
peatge, perquè NO està contemplat al Reglament General de Circulació com a
infracció.
2. Quan diguis 'No Vull Pagar' i et neguis a pagar un
peatge, el personal d’Abertis simplement t'ha d'anotar la matrícula i, tot
seguit, obrir-te la barrera per deixar-te marxar. És igual si el semàfor de la
concessionària està en verd o vermell. Aquest semàfor només indica si s'ha
pagat el peatge o no, i no està regulat pel Codi de circulació.
3. Tens dret a NO identificar-te davant del personal
d'Abertis si et requereixen el DNI.
4. Si els empleats de l'autopista intenten retenir-te o
bloquejar-te a la tanca més temps del necessari per anotar la matricula del teu
vehicle, estan cometent un delicte penal de detenció il·legal i, per tant, has
de sol·licitar immediatament l'actuació dels Mossos d'Esquadra mitjançant el
112, i procedir a denunciar la detenció il·legal.
5. La Concessionària només et podrà reclamar el pagament del
deute per via administrativa si tu t’has identificat, però mai per via penal,
perquè no hi ha delicte.
jueves, 19 de abril de 2012
martes, 17 de abril de 2012
GERNIKAKO BONBARDAKETAK 75 URTE. EZ DUGU AHAZTUKO!!!
GERNIKA 1937-2012: Bonbardaketaren 75.urteurrena
Hona hemen GERNIKA 1937-2012 ekimenak, apirilaren 19tik 26ran antolaturiko ekitaldien berri: www.gernika2012.net
500 URTE PASA ETA GERO NAFARROAK BIZIRIK DIRAU!!!
16 de Junio, MARCHA NACIONAL NAVARRA EN IRUÑEA: Tras 500 años … NAVARRA VIVE !!
-. PROGRAMA:
. 10-10:30 de la mañana (segun el lugar), se organizaran columnas desde los diferentes barrios y pueblos de Iruñerria hasta el Casco Viejo de Iruñea: Noain (a cargo de Nabarralde), Atarrabia, Berriozar, Txantrea, Errotxapea, Donibane, … A su vez, durante toda la mañana habra animacion de calle por las calles del Casco Viejo. Entre otras, contaremos con la ayuda de la Federacion de Peñas.. 12 del mediodia, apertura oficial de la Plaza de Toros, aunque antes estara abierta. Tendremos un Mercado Popular: artesania, editoriales, mesas de informacion de colectivos que se dedican a recuperar la memoria historica.
Habra posibilidad de comer y beber. A partir de las 12 podremos disfrutar de un espectaculo de Herri Kirol y un Bertso Saio especial.
. 14:30 horas COMIDA POPULAR en la Plaza de Toros. Mas adelante informaremos con mas detalles.
. 17:00 horas, COLUMNAS: Estacion de autobuses, Trinitarios y Cines Golem. Nos distribuiremos por valles (mas adelante concretaremos)
. 17:30 horas, desde el Parque de Antoinuti MARCHA NACIONAL NAVARRA, tras 500 años, … NAVARRA SIGUE VIVA !
-. Tanto en las columnas como en la Marcha, tenemos el objetivo de reunir a representantes de pueblos de toda Euskal Herria: concejalas, grupos de musica, zanpanzares, txistularis, grupos de animacion de calle, … Una nueva Gamazada ! Cada pueblo podra llevar un estandarte con el nombre de cada pueblo.
-. Acto final en la Plaza del Castillo.
. 19:30 horas, apertura de la Plaza de Toros:
. 20:00 horas, Festival de Musica con los grupos: BARRICADA, SUTAGAR, VENDETTA y Goienetxe Anaiak. La informacion sobre las entredas y horarios se dara en los proximos dias.
-.LLAMAMIENTO:
. Hacemos llamamiento a todos los pueblos de Euskal Herria a participar en esta Marcha Nacional Navarra. Muchos de ellos ya han dado su apoyo a la iniciativa, y los que todavia no lo han dado, aun tienen posibilidad de hacerlo.
. Tambien animamos a las gentes de los pueblos a organizar autobuses para acercarse ese dia a Iruñea, por que, tras 500 años de conquista tenemos el deber de demostrar que este pueblo sigue vivo ! Izan zirelako gara, eta garelako izango dira ! GORA NAFARROA BIZIRIK !!
Iruñea, 14 de Abril de 2012
1512-2012 NAFARROA BIZIRIK ekimena
jueves, 5 de abril de 2012
INCIDENT LINGÜISTIC A CREVILLENT. VICTOR ALEXANDRE.
| Incident lingüístic a Crevillent | | |
| per Víctor Alexandre | |
| diumenge, 15 juny 2008 | |
 El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent:- Un cafè amb llet, si us plau. - ¿Cómo?- Un cafè amb llet. - Será un café con leche –posant èmfasi en les paraules "con leche". - És el que he dit: un cafè amb llet. - A mi me habla en español. - És una ordre? - A mi me habla en español. - No, jo parlo en català. - No le entiendo y no tengo porque hablar catalán. - Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic? - Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España. Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, totes espanyoles, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu. No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després es va fer sentir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació–, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils –fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol– es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa. |
Hizkuntz gorabehera bat. Victor Alexandre.
| | | |||||||||
miércoles, 4 de abril de 2012
martes, 3 de abril de 2012
Escuadrones de la muerte. La escuela francesa.
http://videosdeatea.siglo21host.tk/?p=1610
Marie-Monique Robin realizó este espectacular documental, en el que militares argentinos reconocen haber aplicado durante La Operación Cóndor técnicas de tortura y desaparición importadas de Francia.
La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.
Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.
Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
Escuadrones de la muerte. La escuela francesa.
Posted on Atea & Sublevada 
Marie-Monique Robin realizó este espectacular documental, en el que militares argentinos reconocen haber aplicado durante La Operación Cóndor técnicas de tortura y desaparición importadas de Francia.
La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
El filme de Marie-Monique Robin tiene como antecedente el excelente fresco la batalla de Argel, de Gillo Pontecorvo en el que se mostró por primera vez en la historia que la civilizada Francia no respetaba los derechos humanos y torturó y martirizó a los patriotas argelinos que luchaban por su independencia.
Esta inefable institución conocida como ‘la escuela de los dictadores’, le sirvió de ‘universidad’ a los aspirantes a torturadores estadounidenses que luego la aplicaron en Vietnam, Bolivia, Guatemala, Perú, Chile, Venezuela, Salvador, Nicaragua y Uruguay entre otros países. Resalta particularmente la Operación Phoenix, en la que murieron 20 mil civiles survietnamitas.
En Francia dos partidos, los Verdes y los Socialistas, pidieron la creación de una comisión de investigación parlamentaria, pero fue rechazada. Algunos especialistas recomendaron exhibir el documental en la Comisión de Derechos Humanos de Ginebra.
Título original: Les escadrons de la mort: L’école française
Nacionalidad: Francia
Año: 2003
Marie-Monique Robin realizó este espectacular documental, en el que militares argentinos reconocen haber aplicado durante La Operación Cóndor técnicas de tortura y desaparición importadas de Francia.La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
El filme de Marie-Monique Robin tiene como antecedente el excelente fresco la batalla de Argel, de Gillo Pontecorvo en el que se mostró por primera vez en la historia que la civilizada Francia no respetaba los derechos humanos y torturó y martirizó a los patriotas argelinos que luchaban por su independencia.
Esta inefable institución conocida como ‘la escuela de los dictadores’, le sirvió de ‘universidad’ a los aspirantes a torturadores estadounidenses que luego la aplicaron en Vietnam, Bolivia, Guatemala, Perú, Chile, Venezuela, Salvador, Nicaragua y Uruguay entre otros países. Resalta particularmente la Operación Phoenix, en la que murieron 20 mil civiles survietnamitas.
En Francia dos partidos, los Verdes y los Socialistas, pidieron la creación de una comisión de investigación parlamentaria, pero fue rechazada. Algunos especialistas recomendaron exhibir el documental en la Comisión de Derechos Humanos de Ginebra.
Título original: Les escadrons de la mort: L’école française
Nacionalidad: Francia
Año: 2003
lunes, 2 de abril de 2012
La rendibilitat política d'ETA. Víctor Alexandre
És lamentable que el govern espanyol continuï fent-se l'orni davant les demandes d'acostament de presos d'ETA a centres penitenciaris del seu país. Unes demandes que, de manera indirecta, arriben fins i tot de l'Estat francès a través de Nicolas Sarkozy. Sarkozy no sols es mostra favorable a l'acostament, sinó que no descarta la creació d'un marc institucional específic per al nord d'Euskal Herria i la definició d'una col·lectivitat concreta en aquell territori. De moment, els alcaldes que s'hi mostren favorables ja superen la meitat. Tanmateix, tenint en compte que ja fa molts anys que el Partit Popular va descobrir que ETA, políticament parlant, li era molt més rendible viva que morta, serà difícil que es produeixi un canvi d'actitud. Primer demanaven a ETA que deixés de matar. Ja ho ha fet. Després li demanaven que condemnés la violència. Ja ho ha fet. Tot seguit li han demanat que demani perdó a les víctimes. Ja ho ha fet. Però en realitat totes aquestes peticions són una excusa per dilatar en el temps tota acció governamental. I és que el govern espanyol no vol admetre l'existència d'un conflicte polític perquè, si ho fa, no té altre remei que asseure's i enraonar com s'enraona en tots els conflictes polítics. De fet, el verb enraonar és aliè a la naturalesa del PP.Val a dir, però, que en aquesta qüestió el PP no està sol. El PSOE també té una llarga trajectòria en la rendibilització del conflicte hispanobasc. Precisament ara fa onze anys que el Tribunal Constitucional espanyol (tribunal al servei dels interessos del PP i del PSOE) va desestimar els recursos d'empara presentats el 1998 per onze dels dotze condemnats pel segrest, a mans del GAL, del ciutadà francès Segundo Marey, a qui van confondre amb un membre d'ETA. Com sabem, els principals implicats en el cas eren José Barrionuevo, exministre d'Interior, Rafael Vera, exdirector de seguretat de l'Estat, Julián Sancristobal, exgovernador civil de Biscaia, i Francisco Álvarez, excap superior de policia de Bilbao.
Recordem, per altra banda, que José Barrionuevo i Rafael Vera, tot i haver estat condemnats a deu anys de presó, van ser indultats pel govern espanyol i al cap d'uns mesos ja eren al carrer. I va ser des del carrer que José Barrionuevo va fer unes declaracions a la cadena COPE dient que els condemnats pel terrorisme dels GAL havien actuat de manera legal. Sí, legal. És a dir, que, segons Barrionuevo, els assassins dels GAL tenien coartada moral perquè actuaven com a salvadors de la pàtria espanyola. Aquesta és la raó per la qual avui no hi ha cap terrorista dels GAL a la presó. D'ETA sí que n'hi ha, però dels GAL no. Els GAL, començant per qui era el president espanyol i, per tant, responsable màxim de la creació d'una banda terrorista finançada per alts càrrecs del ministeri d'Interior, són tots al carrer. Deu ser per això que les víctimes dels seus crims no són considerades víctimes.
www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat
Suscribirse a:
Entradas (Atom)