GARAko editoriala
GARA > Idatzia > Iritzia> Editoriala
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
Després d'un estiu molt sec i càlid, vivim les primeres hores d'una tardor que es preveu *tempestuoso, no solament en el meteorològic. L'imminent rescat de l'economia espanyola manté en suspens a totes aquelles persones que es veuran perjudicades per les ...
GARA > Idatzia > Iritzia> Editoriala
L'independentisme marca l'agenda política en una tardor crítica per a l'Estat espanyol
Després d'un estiu molt sec i càlid, vivim les primeres hores d'una tardor que es preveu *tempestuoso, no solament en el meteorològic. L'imminent rescat de l'economia espanyola manté en suspens a totes aquelles persones que es veuran perjudicades per les ...
retallades
i reformes que acompanyaran a la intervenció, és a dir, la pràctica
totalitat de la ciutadania, i la vaga general del proper dimecres en
*Hego Euskal Herria pot ser un jaló en un cap d'any ple de
mobilitzacions. I en l'àmbit polític, Madrid haurà de bregar amb el
desgast que li implicarà veure's a la mercè d'agents externs com el Banc
Central Europeu i el Fons Monetari Internacional, mentre fa front a les
demandes d'una major sobirania, o de sobirania plena, que li arriben
des de les nacions que àdhuc a la seva pesar segueixen formant part de
l'arquitectura institucional de l'Estat.
Perquè quan tots miraven a Europa, l'independentisme -el català, en particular- ha aconseguit fixar l'agenda. El temps transcorregut des de l'explosió de sentiments que va suposar fa dotze dies la Diada no ha temperat les reivindicacions independentistes de la societat catalana, no s'ha produït la «ressaca» que auguraven alguns columnistes, i la setmana que avui conclou ha servit per constatar que l'exigència d'un estat lliure està fortament assentada en la nació mediterrània. En aquest sentit, el cop de porta de Mariano Rajoy a Artur Mas i l'esperpèntica carta de Juan Carlos de Borbó mostren tanta intransigència com a nerviosisme, i ambdues juguen en contra d'els qui pretenen mantenir invariable l'estatus de Catalunya.
Per insòlita, la resposta més cridanera que des dels poders de l'Estat s'ha donat a les legítimes reivindicacions de la societat catalana ha estat la missiva signada pel monarca espanyol, el ressò del qual ha arribat fins i tot fins a l'editorial del «*Financial Estafis», molt crític, per cert. Quan centenars de milers de persones desborden els carrers de Barcelona, que el Cap d'Estat entri en el debat polític desqualificant la voluntat popular és un clar símptoma de descomposició. Sosté el rei en la seva carta que el desig d'independència mostrat pel cos social de Catalunya és una «quimera», sense caure en el compte que el que és realment *quimérico en ple segle XXI és voler mantenir *sojuzgada a una nació de forma indefinida. A la societat catalana li queda camí per recórrer, i encara ha de definir el reflex polític de l'enorme mobilització popular a la qual hem assistit, però si la demanda d'independència es mostra majoritària i estable en el temps, no hi ha ningú que pugui impedir que acabi plasmant-se, per moltes *baladronadas que arribin des de Madrid.
En tot cas, està per veure què llera segueix la riuada independentista. De moment, Artur Mes ha sabut pujar-se a l'ona i, després de la negativa del PP al pacte fiscal, és probable que convoqui eleccions anticipades. El líder de CiU, que ha aplicat duríssims ajustos en l'administració pública i ha estat objecte de dures crítiques, podria rendibilitzar ara l'efervescència que es viu al seu país. Que el president no utilitzi la mobilització popular per al seu propi interès partidista és una de les tasques que esperen als agents socials de Catalunya.
En vespres d'eleccions
En qualsevol cas, abans que a Catalunya es van a celebrar comicis en Llaurava, Bizkaia i Guipúscoa, i és d'esperar que els focus que avui apunten a Barcelona tornin a fixar-se en aquest poble. Miraran, sobretot, als resultats que obtingui EH Bildu, una coalició que aspira a aglutinar el vot de totes aquelles persones que anhelen veure una Euskal Herria sobirana. Per més que li malgrat algun candidat, incòmode davant el mirall català, el debat sobre la independència també s'ha fet buit en la precampanya. I ho ha fet, a més, de la mà de l'economia i de la necessitat compartida cada vegada per més gent d'articular un model oposat al que ens ha conduït a una situació que es viu de forma dramàtica en milers i milers de llars basques.
Als motius històrics, culturals, ideològics i afectius que han impulsat el moviment independentista, se li ha sumat amb força la raó econòmica. Avui és fàcil d'entendre, i de compartir, que solament des de la plena sobirania és possible construir una alternativa, i que aquesta és impossible sota la tutela dels estats. Per aquest motiu, i perquè la deriva autoritària de les institucions espanyoles ha portat a molts ciutadans i ciutadanes basques a plantar-se, la independència és també un valor a l'alça al nostre país.
Fins al punt que, tal com indica Arnaldo Otegi avui en aquestes pàgines, l'independentisme d'esquerres té al seu abast ser majoritari en les properes eleccions. Si ho aconseguís, noves portes s'obririen, com bé sap la societat escocesa, que va donar la seva confiança al SNP i ahir va marxar sobre Edimburg per anunciar que un nou estat és a punt de néixer. Fa unes setmanes va ser Quebec, ahir Catalunya... va sent hora que Euskal Herria es mostri davant el món.
Ver másPerquè quan tots miraven a Europa, l'independentisme -el català, en particular- ha aconseguit fixar l'agenda. El temps transcorregut des de l'explosió de sentiments que va suposar fa dotze dies la Diada no ha temperat les reivindicacions independentistes de la societat catalana, no s'ha produït la «ressaca» que auguraven alguns columnistes, i la setmana que avui conclou ha servit per constatar que l'exigència d'un estat lliure està fortament assentada en la nació mediterrània. En aquest sentit, el cop de porta de Mariano Rajoy a Artur Mas i l'esperpèntica carta de Juan Carlos de Borbó mostren tanta intransigència com a nerviosisme, i ambdues juguen en contra d'els qui pretenen mantenir invariable l'estatus de Catalunya.
Per insòlita, la resposta més cridanera que des dels poders de l'Estat s'ha donat a les legítimes reivindicacions de la societat catalana ha estat la missiva signada pel monarca espanyol, el ressò del qual ha arribat fins i tot fins a l'editorial del «*Financial Estafis», molt crític, per cert. Quan centenars de milers de persones desborden els carrers de Barcelona, que el Cap d'Estat entri en el debat polític desqualificant la voluntat popular és un clar símptoma de descomposició. Sosté el rei en la seva carta que el desig d'independència mostrat pel cos social de Catalunya és una «quimera», sense caure en el compte que el que és realment *quimérico en ple segle XXI és voler mantenir *sojuzgada a una nació de forma indefinida. A la societat catalana li queda camí per recórrer, i encara ha de definir el reflex polític de l'enorme mobilització popular a la qual hem assistit, però si la demanda d'independència es mostra majoritària i estable en el temps, no hi ha ningú que pugui impedir que acabi plasmant-se, per moltes *baladronadas que arribin des de Madrid.
En tot cas, està per veure què llera segueix la riuada independentista. De moment, Artur Mes ha sabut pujar-se a l'ona i, després de la negativa del PP al pacte fiscal, és probable que convoqui eleccions anticipades. El líder de CiU, que ha aplicat duríssims ajustos en l'administració pública i ha estat objecte de dures crítiques, podria rendibilitzar ara l'efervescència que es viu al seu país. Que el president no utilitzi la mobilització popular per al seu propi interès partidista és una de les tasques que esperen als agents socials de Catalunya.
En vespres d'eleccions
En qualsevol cas, abans que a Catalunya es van a celebrar comicis en Llaurava, Bizkaia i Guipúscoa, i és d'esperar que els focus que avui apunten a Barcelona tornin a fixar-se en aquest poble. Miraran, sobretot, als resultats que obtingui EH Bildu, una coalició que aspira a aglutinar el vot de totes aquelles persones que anhelen veure una Euskal Herria sobirana. Per més que li malgrat algun candidat, incòmode davant el mirall català, el debat sobre la independència també s'ha fet buit en la precampanya. I ho ha fet, a més, de la mà de l'economia i de la necessitat compartida cada vegada per més gent d'articular un model oposat al que ens ha conduït a una situació que es viu de forma dramàtica en milers i milers de llars basques.
Als motius històrics, culturals, ideològics i afectius que han impulsat el moviment independentista, se li ha sumat amb força la raó econòmica. Avui és fàcil d'entendre, i de compartir, que solament des de la plena sobirania és possible construir una alternativa, i que aquesta és impossible sota la tutela dels estats. Per aquest motiu, i perquè la deriva autoritària de les institucions espanyoles ha portat a molts ciutadans i ciutadanes basques a plantar-se, la independència és també un valor a l'alça al nostre país.
Fins al punt que, tal com indica Arnaldo Otegi avui en aquestes pàgines, l'independentisme d'esquerres té al seu abast ser majoritari en les properes eleccions. Si ho aconseguís, noves portes s'obririen, com bé sap la societat escocesa, que va donar la seva confiança al SNP i ahir va marxar sobre Edimburg per anunciar que un nou estat és a punt de néixer. Fa unes setmanes va ser Quebec, ahir Catalunya... va sent hora que Euskal Herria es mostri davant el món.
