lunes, 30 de abril de 2012
lunes, 23 de abril de 2012
La campanya novullpagar, començada per Josep Casadellà,
VILAWEB:
La campanya novullpagar, començada per Josep
Casadellà, té, com més va, més ressò. Hi ha conductors que ja s'hi
han sumat, i n'hi ha molts que compten fer-ho, però n'hi ha que dubten de les
conseqüències legals d'aquesta acció. De moment, els cobradors del peatge
prenen nota de la matrícula del cotxe, i els insubmisos s'exposen a una multa
aproximadament equivalent a l'import que han deixat de pagar.
I si la
multa no arriba?
Josep
Casadellà no ha pagat, pel cap baix, en cinc ocasions, des de l'11 de setembre
de l'any passat, quan va deixar de pagar tres vegades en un dia. Casadellà mai
no ha rebut cap notificació de multa a casa, i la situació més violenta amb què
s'ha trobat va ser dissabte al vespre, quan li van abaixar les barreres a banda
i banda del cotxe, el van tenir retingut una estona i van avisar els mossos
d'esquadra; els agents li van recomanar que pagués per evitar maldecaps, ell
s'hi va negar, li van alçar la barrera i se'n va anar.
A una parella que va seguir el seu exemple, la cobradora del peatge els va explicar què els podia passar. Aquesta és la conversa que van tenir:
—Bona tarda, no volem pagar.
—Que no voleu pagar?
—No.
—Doncs us ho explico. Us faré una denúncia amb el número de matrícula del cotxe, i us arribarà a casa.
—I què passa, amb aquesta denúncia?
—Doncs que, si no pagueu, cada vegada us enviaran més cartes, i al final us duran a judici.
A una parella que va seguir el seu exemple, la cobradora del peatge els va explicar què els podia passar. Aquesta és la conversa que van tenir:
—Bona tarda, no volem pagar.
—Que no voleu pagar?
—No.
—Doncs us ho explico. Us faré una denúncia amb el número de matrícula del cotxe, i us arribarà a casa.
—I què passa, amb aquesta denúncia?
—Doncs que, si no pagueu, cada vegada us enviaran més cartes, i al final us duran a judici.
La
reclamació de la concessionària de l'autopista
Això del judici és summament improbable. Efectivament, l'empresa concessionària pot enviar notificacions al conductor reclamant-li el pagament. Si el conductor continua negant-se a pagar, la concessionària pot tramitar una denúncia per via civil. Si prosperava, l’usuari hauria de pagar la responsabilitat civil dels danys causats, si fa no fa l'import de tot el tram de l'autopista.
Això del judici és summament improbable. Efectivament, l'empresa concessionària pot enviar notificacions al conductor reclamant-li el pagament. Si el conductor continua negant-se a pagar, la concessionària pot tramitar una denúncia per via civil. Si prosperava, l’usuari hauria de pagar la responsabilitat civil dels danys causats, si fa no fa l'import de tot el tram de l'autopista.
Passar amb
el semàfor en verd
Els mossos no poden intervenir-hi, ni immobilitzar el vehicle, perquè no pagar el peatge no infringeix el reglament de circulació: el conductor s'atura davant la barrera o el semàfor vermell, informa que no vol pagar, s'identifica, li aixequen la barrera i se'n va. Ara, si se'n va amb el semàfor en vermell se'l podria sancionar per haver infringit el reglament de circulació; per això molts conductors, malgrat ser convidats a passar en vermell, s'hi neguen, al·legant que no els poden obligar a cometre una infracció. Si es passa en verd en cap cas s'infringeix el codi de circulació.
En tot cas, l'usuari infringeix un contracte entre particulars, en aquest cas entre el conductor i la concessionària de l'autopista.
Ara, si la concessionària de l'autopista al·legués voluntat d'enganyar del conductor, es podria interpretar l'acció com una estafa i es tramitaria la denúncia per la via penal, no pas civil. I si l’import de l’estafa superés els quatre-cents euros es consideraria delicte. Una situació difícil, llevat que la insubmissió d’un conductor fos continuada.
Els mossos no poden intervenir-hi, ni immobilitzar el vehicle, perquè no pagar el peatge no infringeix el reglament de circulació: el conductor s'atura davant la barrera o el semàfor vermell, informa que no vol pagar, s'identifica, li aixequen la barrera i se'n va. Ara, si se'n va amb el semàfor en vermell se'l podria sancionar per haver infringit el reglament de circulació; per això molts conductors, malgrat ser convidats a passar en vermell, s'hi neguen, al·legant que no els poden obligar a cometre una infracció. Si es passa en verd en cap cas s'infringeix el codi de circulació.
En tot cas, l'usuari infringeix un contracte entre particulars, en aquest cas entre el conductor i la concessionària de l'autopista.
Ara, si la concessionària de l'autopista al·legués voluntat d'enganyar del conductor, es podria interpretar l'acció com una estafa i es tramitaria la denúncia per la via penal, no pas civil. I si l’import de l’estafa superés els quatre-cents euros es consideraria delicte. Una situació difícil, llevat que la insubmissió d’un conductor fos continuada.
en marxa una campanya d'insubmissió als peatges
Solidaritat Catalana per la Independència (SI) ha posat en
marxa una campanya d'insubmissió als peatges que pren el testimoni de les
primeres accions que alguns ciutadans han fet aquesta setmana amb el lema
#novullpagar. El diputat Uriel Bertran ha anunciat que 'és èticament,
políticament i econòmicament legítim que els ciutadans de Catalunya no paguin
cap més peatge perquè l’any 2004 van finalitzar les concessions de peatges del
nostre país i havien de passar a ser gratuïtes'.
Per facilitar la participació dels ciutadans, Solidaritat
proposa una Guia d'actuació amb els següents punts:
1. El Servei Català de Trànsit NO considera una infracció
susceptible de denúncia per part dels Mossos d'Esquadra negar-te a pagar un
peatge, perquè NO està contemplat al Reglament General de Circulació com a
infracció.
2. Quan diguis 'No Vull Pagar' i et neguis a pagar un
peatge, el personal d’Abertis simplement t'ha d'anotar la matrícula i, tot
seguit, obrir-te la barrera per deixar-te marxar. És igual si el semàfor de la
concessionària està en verd o vermell. Aquest semàfor només indica si s'ha
pagat el peatge o no, i no està regulat pel Codi de circulació.
3. Tens dret a NO identificar-te davant del personal
d'Abertis si et requereixen el DNI.
4. Si els empleats de l'autopista intenten retenir-te o
bloquejar-te a la tanca més temps del necessari per anotar la matricula del teu
vehicle, estan cometent un delicte penal de detenció il·legal i, per tant, has
de sol·licitar immediatament l'actuació dels Mossos d'Esquadra mitjançant el
112, i procedir a denunciar la detenció il·legal.
5. La Concessionària només et podrà reclamar el pagament del
deute per via administrativa si tu t’has identificat, però mai per via penal,
perquè no hi ha delicte.
jueves, 19 de abril de 2012
NAFARROAN BIZI!!!
Joan den azaroan Altsasu, Etxarri, Baigorri eta Ortzaize ikastoletako guraso batzu bildu dira Baigorrin harremanak sortu nahiz Baxe Nafarro eta Nafarroko ikastolen artean.
Topaketa hortan Nafarroako bi eskualdeetako ikastolen eta orohar biztanleen arteko ezagutza eta harremanen haunditzeko eta sareen sortzeko egun/ekitaldi baten antolatzea aipatu da.
2012ko urtarrilan Etxarriko ikastolan elkartu... dira Arberua, Oztibarre, Donibane Garazi, Ortzaize eta Baigorriko hainbat familia, Sakanako eskualdeko ikastoletako buraso, langile eta erakasleekin apirilaren 21-22ko asteburua antolatzeko.
Proiektu horren bidez nahi da euskararen mundua haunditu! Nahi dira mugak gainditu, gure haurrek eta familiek elgar ezagut dezaten eta geroari buruz harremanak atxik ditzaten.
martes, 17 de abril de 2012
GERNIKAKO BONBARDAKETAK 75 URTE. EZ DUGU AHAZTUKO!!!
GERNIKA 1937-2012: Bonbardaketaren 75.urteurrena
Hona hemen GERNIKA 1937-2012 ekimenak, apirilaren 19tik 26ran antolaturiko ekitaldien berri: www.gernika2012.net
500 URTE PASA ETA GERO NAFARROAK BIZIRIK DIRAU!!!
16 de Junio, MARCHA NACIONAL NAVARRA EN IRUÑEA: Tras 500 años … NAVARRA VIVE !!
-. PROGRAMA:
. 10-10:30 de la mañana (segun el lugar), se organizaran columnas desde los diferentes barrios y pueblos de Iruñerria hasta el Casco Viejo de Iruñea: Noain (a cargo de Nabarralde), Atarrabia, Berriozar, Txantrea, Errotxapea, Donibane, … A su vez, durante toda la mañana habra animacion de calle por las calles del Casco Viejo. Entre otras, contaremos con la ayuda de la Federacion de Peñas.. 12 del mediodia, apertura oficial de la Plaza de Toros, aunque antes estara abierta. Tendremos un Mercado Popular: artesania, editoriales, mesas de informacion de colectivos que se dedican a recuperar la memoria historica.
Habra posibilidad de comer y beber. A partir de las 12 podremos disfrutar de un espectaculo de Herri Kirol y un Bertso Saio especial.
. 14:30 horas COMIDA POPULAR en la Plaza de Toros. Mas adelante informaremos con mas detalles.
. 17:00 horas, COLUMNAS: Estacion de autobuses, Trinitarios y Cines Golem. Nos distribuiremos por valles (mas adelante concretaremos)
. 17:30 horas, desde el Parque de Antoinuti MARCHA NACIONAL NAVARRA, tras 500 años, … NAVARRA SIGUE VIVA !
-. Tanto en las columnas como en la Marcha, tenemos el objetivo de reunir a representantes de pueblos de toda Euskal Herria: concejalas, grupos de musica, zanpanzares, txistularis, grupos de animacion de calle, … Una nueva Gamazada ! Cada pueblo podra llevar un estandarte con el nombre de cada pueblo.
-. Acto final en la Plaza del Castillo.
. 19:30 horas, apertura de la Plaza de Toros:
. 20:00 horas, Festival de Musica con los grupos: BARRICADA, SUTAGAR, VENDETTA y Goienetxe Anaiak. La informacion sobre las entredas y horarios se dara en los proximos dias.
-.LLAMAMIENTO:
. Hacemos llamamiento a todos los pueblos de Euskal Herria a participar en esta Marcha Nacional Navarra. Muchos de ellos ya han dado su apoyo a la iniciativa, y los que todavia no lo han dado, aun tienen posibilidad de hacerlo.
. Tambien animamos a las gentes de los pueblos a organizar autobuses para acercarse ese dia a Iruñea, por que, tras 500 años de conquista tenemos el deber de demostrar que este pueblo sigue vivo ! Izan zirelako gara, eta garelako izango dira ! GORA NAFARROA BIZIRIK !!
Iruñea, 14 de Abril de 2012
1512-2012 NAFARROA BIZIRIK ekimena
jueves, 5 de abril de 2012
INCIDENT LINGÜISTIC A CREVILLENT. VICTOR ALEXANDRE.
Incident lingüístic a Crevillent | | |
per Víctor Alexandre | |
diumenge, 15 juny 2008 | |
El passat 30 de maig, convidat per la secció local d'Acció Cultural del País Valencià, vaig ser a Crevillent, Baix Vinalopó, per presentar el meu llibre Nosaltres, els catalans. Va ser un acte exquisit, ple de gent hospitalària i encantadora, amb la immigració com a eix central, durant el qual van sorgir les mateixes preocupacions que sorgeixen arreu dels Països Catalans: la necessitat de tenir un Estat propi com a única solució de supervivència en un món globalitzat i la importància de la llengua com a factor d'integració dels nouvinguts. L'endemà al matí vaig baixar al bar de l'hotel a esmorzar abans que em vinguessin a recollir per anar a Alacant i vaig demanar un cafè amb llet a l'única cambrera que hi havia a la barra, una noia romanesa que, segons vaig saber després, fa anys que viu a Crevillent: - Un cafè amb llet, si us plau. - ¿Cómo?- Un cafè amb llet. - Será un café con leche –posant èmfasi en les paraules "con leche". - És el que he dit: un cafè amb llet. - A mi me habla en español. - És una ordre? - A mi me habla en español. - No, jo parlo en català. - No le entiendo y no tengo porque hablar catalán. - Aleshores, si no m'entén, com és que respon tot el que dic? - Usted tiene la obligación de hablar en español porque estamos en España. Quan l'interlocutor diu aquesta frase –que és el recurs de la impotència– és el moment de somriure i marxar, perquè ja hem guanyat. Tot espanyolista la té sempre al cap, però la reserva fins que se sent contra les cordes. Jo no vaig marxar perquè, tot i que la meva interlocutora no va deixar de desqualificar-me, em va acabar servint el cafè amb llet. El problema és que en el bar –que no és només per als clients de l'hotel- hi havia mitja dotzena de persones més, totes espanyoles, entre les quals una parella de la Guàrdia Civil, i totes es van revoltar contra mi. Primer ho va fer un home que hi havia al meu costat dient-me que "Estamos en España" i que jo tenia l'obligació de parlar en espanyol perquè el català, el basc i el gallec només són oficials "en sus comunidades". Vaig respondre-li que érem a Crevillent i que, en parlar en valencià, estava parlant la llengua de Crevillent. Aleshores es va veure obligat a recórrer als despropòsits: que la llengua de Crevillent és l'espanyol, no pas el valencià, que el valencià és una llengua diferent del català i que el nom de Crevillent és Crevillente. Així és com consta, per cert –Crevillente–, en els sobrets de xampú i gel de bany de l'hotel. Hotel Las Palmeras, es diu. No hi ha dubte que va ser un cafè amb llet molt accidentat, el meu, perquè la cambrera, cercant amb la mirada la complicitat dels guàrdies civils, em deia que "hablar en español es una cuestión de educación y usted no tiene educación". Naturalment, vaig haver de dir-li que l'única persona mancada d'educació era ella per negar-se a entendre la llengua del país on viu des de fa anys. Aleshores, abrandant-se per damunt de la barra, em va dir: "Váyase usted a la mierda". Per sort, els insults no em fan ni fred ni calor. Tant els verbals com els escrits. Trobo que són l'expressió de la impotència. Això no vol dir que no estigués nerviós, és clar que ho estava. El meu tren cap a Barcelona sortia d'Alacant al cap d'una hora i mitja i si els guàrdies civils volien fer-me la guitza era evident que el perdria. Finalment, com no podia ser de cap altra manera, van intervenir dient-me que tenia l'obligació de parlar en espanyol. Jo, però, els vaig respondre que no, que no en tenia l'obligació perquè era al meu país i perquè la llengua que parlava era oficial al País Valencià. També els vaig recordar l'article 14 de la seva Constitució, que diu que ningú no pot ser discriminat per raó de naixença. Després es va fer sentir el guàrdia jurat de l'hotel, que es pensava que m'insultava dient-me "charnego" mitja dotzena de vegades, cosa que em va obligar a respondre-li que les seves paraules indicaven un alt nivell de racisme. Però no m'escoltava. També s'hi va afegir el seu company, que em va dir que els racistes érem els catalans. Arribats aquí, era evident que la discussió havia entrat en un atzucac. Vaig tornar a la cambra, vaig agafar la maleta i, quan van arribar els companys d'Acció Cultural, me'n vaig anar. Va ser una situació molt desagradable, aquella, perquè res no hauria passat si jo, en lloc de parlar en català, ho hagués fet en francès o en alemany, per exemple. En aquest cas, la cambrera hauria fet mans i mànigues per entendre el significat de "café au lait" o "kaffee mit Milch". Però, acostumada com estava que els catalanoparlants sempre demanem perdó per existir –talment com ho faria un negre avergonyit de la seva pigmentació–, els racistes espanyols es van revoltar contra mi i em van considerar un "negre" insubmís. I tot per un simple cafè amb llet. Vull remarcar, per altra banda, que vaig parlar en català en tot moment, cosa que demostra que m'entenien perfectament i que els guàrdies civils –fins i tot quan els deia que era català, no pas espanyol– es van comportar amb més correcció que la cambrera i que els guàrdies jurats. De fet, si vaig sortir-ne ben parat, malgrat que eren sis contra un, va ser per la serenitat que em donava creure fermament en el que deia. Ells odiaven el meu país i la meva llengua, però jo em defensava amb tant convenciment que es van desconcertar i es van amansir. Si, en canvi, m'hagués mostrat vacil·lant o intimidat, ells s'haurien envalentit i aquesta seria ara la crònica d'un fracàs. Per això els estic agraït, perquè em van ensenyar que poques coses inspiren tant de respecte com el respecte que una persona sent per ella mateixa. |
Hizkuntz gorabehera bat. Victor Alexandre.
| | |
miércoles, 4 de abril de 2012
martes, 3 de abril de 2012
Escuadrones de la muerte. La escuela francesa.
http://videosdeatea.siglo21host.tk/?p=1610
Marie-Monique Robin realizó este espectacular documental, en el que militares argentinos reconocen haber aplicado durante La Operación Cóndor técnicas de tortura y desaparición importadas de Francia.
La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.
Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.
Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
Escuadrones de la muerte. La escuela francesa.
Posted on by Atea & Sublevada
Marie-Monique Robin realizó este espectacular documental, en el que militares argentinos reconocen haber aplicado durante La Operación Cóndor técnicas de tortura y desaparición importadas de Francia.
La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
El filme de Marie-Monique Robin tiene como antecedente el excelente fresco la batalla de Argel, de Gillo Pontecorvo en el que se mostró por primera vez en la historia que la civilizada Francia no respetaba los derechos humanos y torturó y martirizó a los patriotas argelinos que luchaban por su independencia.
Esta inefable institución conocida como ‘la escuela de los dictadores’, le sirvió de ‘universidad’ a los aspirantes a torturadores estadounidenses que luego la aplicaron en Vietnam, Bolivia, Guatemala, Perú, Chile, Venezuela, Salvador, Nicaragua y Uruguay entre otros países. Resalta particularmente la Operación Phoenix, en la que murieron 20 mil civiles survietnamitas.
En Francia dos partidos, los Verdes y los Socialistas, pidieron la creación de una comisión de investigación parlamentaria, pero fue rechazada. Algunos especialistas recomendaron exhibir el documental en la Comisión de Derechos Humanos de Ginebra.
Título original: Les escadrons de la mort: L’école française
Nacionalidad: Francia
Año: 2003
La operación Cóndor fue creada por la CIA estadounidense en la era Nixon-Kissinger, con la colaboración de las dictaduras militares latinoamericanas para la eliminación física de toda la izquierda política.Sostiene mediante entrevistas, imágenes de archivo y documentos, que los franceses formaron a militares de América Latina y Estados Unidos en métodos utilizados Argelia e Indochina. «Los militares franceses descubrieron que había que sacar información de la población. Esto demandaba la tortura. Luego, a los torturados los hacían desaparecer».
Según la cineasta estos métodos a los cuales se les bautizó como doctrina francesa, fueron exportados después y en Argentina hubo una misión permanente de militares franceses entre 1957 y 1981. Un dato desconocido y que revela el consenso y la cooperación de las más grandes potencias del mundo entre si, es el que asegura que expertos franceses enseñaron también las técnicas de la guerra contrarrevolucionaria a una generación de militares latinoamericanos en la Escuela de las Américas, en Panamá.
La periodista francesa entrevistó a los generales retirados argentinos Ramón Díaz Bessone -con cámara oculta-, Reynaldo Bignone y Albano Harguindeguy. Estos verdugos justificaron en el documental los crímenes cometidos durante el régimen militar, en el que, según organismos de derechos humanos, desaparecieron unas 30 mil personas.
Robin concluyó sus palabras con este agudo señalamiento: «Haciendo esta investigación entendí el peso de la ideología. Lo que tenían en común los militares argentinos, franceses, chilenos y estadounidenses era un anticomunismo feroz».
El filme de Marie-Monique Robin tiene como antecedente el excelente fresco la batalla de Argel, de Gillo Pontecorvo en el que se mostró por primera vez en la historia que la civilizada Francia no respetaba los derechos humanos y torturó y martirizó a los patriotas argelinos que luchaban por su independencia.
Esta inefable institución conocida como ‘la escuela de los dictadores’, le sirvió de ‘universidad’ a los aspirantes a torturadores estadounidenses que luego la aplicaron en Vietnam, Bolivia, Guatemala, Perú, Chile, Venezuela, Salvador, Nicaragua y Uruguay entre otros países. Resalta particularmente la Operación Phoenix, en la que murieron 20 mil civiles survietnamitas.
En Francia dos partidos, los Verdes y los Socialistas, pidieron la creación de una comisión de investigación parlamentaria, pero fue rechazada. Algunos especialistas recomendaron exhibir el documental en la Comisión de Derechos Humanos de Ginebra.
Título original: Les escadrons de la mort: L’école française
Nacionalidad: Francia
Año: 2003
lunes, 2 de abril de 2012
La rendibilitat política d'ETA. Víctor Alexandre
És lamentable que el govern espanyol continuï fent-se l'orni davant les demandes d'acostament de presos d'ETA a centres penitenciaris del seu país. Unes demandes que, de manera indirecta, arriben fins i tot de l'Estat francès a través de Nicolas Sarkozy. Sarkozy no sols es mostra favorable a l'acostament, sinó que no descarta la creació d'un marc institucional específic per al nord d'Euskal Herria i la definició d'una col·lectivitat concreta en aquell territori. De moment, els alcaldes que s'hi mostren favorables ja superen la meitat. Tanmateix, tenint en compte que ja fa molts anys que el Partit Popular va descobrir que ETA, políticament parlant, li era molt més rendible viva que morta, serà difícil que es produeixi un canvi d'actitud. Primer demanaven a ETA que deixés de matar. Ja ho ha fet. Després li demanaven que condemnés la violència. Ja ho ha fet. Tot seguit li han demanat que demani perdó a les víctimes. Ja ho ha fet. Però en realitat totes aquestes peticions són una excusa per dilatar en el temps tota acció governamental. I és que el govern espanyol no vol admetre l'existència d'un conflicte polític perquè, si ho fa, no té altre remei que asseure's i enraonar com s'enraona en tots els conflictes polítics. De fet, el verb enraonar és aliè a la naturalesa del PP.
Val a dir, però, que en aquesta qüestió el PP no està sol. El PSOE també té una llarga trajectòria en la rendibilització del conflicte hispanobasc. Precisament ara fa onze anys que el Tribunal Constitucional espanyol (tribunal al servei dels interessos del PP i del PSOE) va desestimar els recursos d'empara presentats el 1998 per onze dels dotze condemnats pel segrest, a mans del GAL, del ciutadà francès Segundo Marey, a qui van confondre amb un membre d'ETA. Com sabem, els principals implicats en el cas eren José Barrionuevo, exministre d'Interior, Rafael Vera, exdirector de seguretat de l'Estat, Julián Sancristobal, exgovernador civil de Biscaia, i Francisco Álvarez, excap superior de policia de Bilbao.
Recordem, per altra banda, que José Barrionuevo i Rafael Vera, tot i haver estat condemnats a deu anys de presó, van ser indultats pel govern espanyol i al cap d'uns mesos ja eren al carrer. I va ser des del carrer que José Barrionuevo va fer unes declaracions a la cadena COPE dient que els condemnats pel terrorisme dels GAL havien actuat de manera legal. Sí, legal. És a dir, que, segons Barrionuevo, els assassins dels GAL tenien coartada moral perquè actuaven com a salvadors de la pàtria espanyola. Aquesta és la raó per la qual avui no hi ha cap terrorista dels GAL a la presó. D'ETA sí que n'hi ha, però dels GAL no. Els GAL, començant per qui era el president espanyol i, per tant, responsable màxim de la creació d'una banda terrorista finançada per alts càrrecs del ministeri d'Interior, són tots al carrer. Deu ser per això que les víctimes dels seus crims no són considerades víctimes.
www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat
Val a dir, però, que en aquesta qüestió el PP no està sol. El PSOE també té una llarga trajectòria en la rendibilització del conflicte hispanobasc. Precisament ara fa onze anys que el Tribunal Constitucional espanyol (tribunal al servei dels interessos del PP i del PSOE) va desestimar els recursos d'empara presentats el 1998 per onze dels dotze condemnats pel segrest, a mans del GAL, del ciutadà francès Segundo Marey, a qui van confondre amb un membre d'ETA. Com sabem, els principals implicats en el cas eren José Barrionuevo, exministre d'Interior, Rafael Vera, exdirector de seguretat de l'Estat, Julián Sancristobal, exgovernador civil de Biscaia, i Francisco Álvarez, excap superior de policia de Bilbao.
Recordem, per altra banda, que José Barrionuevo i Rafael Vera, tot i haver estat condemnats a deu anys de presó, van ser indultats pel govern espanyol i al cap d'uns mesos ja eren al carrer. I va ser des del carrer que José Barrionuevo va fer unes declaracions a la cadena COPE dient que els condemnats pel terrorisme dels GAL havien actuat de manera legal. Sí, legal. És a dir, que, segons Barrionuevo, els assassins dels GAL tenien coartada moral perquè actuaven com a salvadors de la pàtria espanyola. Aquesta és la raó per la qual avui no hi ha cap terrorista dels GAL a la presó. D'ETA sí que n'hi ha, però dels GAL no. Els GAL, començant per qui era el president espanyol i, per tant, responsable màxim de la creació d'una banda terrorista finançada per alts càrrecs del ministeri d'Interior, són tots al carrer. Deu ser per això que les víctimes dels seus crims no són considerades víctimes.
www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat
domingo, 1 de abril de 2012
CRIDA A MANIFESTAR-NOS EN DEFENSA DE LA LLENGUA A TOTS ELS PAÏSOS CATALANS
De BALEARS CAT NORD PAÍS VALENCIÀ I PRINCIPAT EN DEFENSA DE LA LLENGUA
NO ÉS UNA CONVOCATÒRIA, ÉS UNA CRIDA SENSE DATA.
LA DATA NO ÉS REAL, DONCS FACEBOOK OBLIGA A POSAR-NE UNA
NO HI HA CAP DATA PREVISTA.
ÉS UNA DEMANDA A LES ENTITATS I INSTITUCIONS PER LA LLENGUA QUE ES POSIN EN MARXA.
...
Som ciutadanes i ciutadans, lliures i democràtics que ens sentim indignats per l'atac que està sofrint la nostra llengua, en totes les seves variants i en tots els territoris on encara es parla, tot i que cada dia menys.
L'atac sistemàtic dels nacionalismes lingüístics espanyol i francès és especialment dur a les Illes Balears, la Catalunya Nord i el País Valencià. També a la resta de territoris, però, pateix les conseqüències de polítics amb escassa sensibilitat vers la llengua, incapaços de defansar-la dels atacs organitzats i meticulosos que s'han accentuat en els darrers temps.
També nosaltres, ciutadanes i ciutadans, reconeixem que no fem prou per preservar-la, no exigint els nostres drets lingüístics en tot moment i deixant per una altra estona el deure de preservar-la i de fer-la respectar.
Som víctimes de l'odi dels colonitzadors i del nostre propi auto odi.
Som víctimes de l'Apartheid lingüístic que volen imposar a les Illes Balears i Pitiüses, així com al País Valencià.
Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per una altra, en espais que havien estat recuperats amb grans esforços; tot això amb la indiferència pusil·lànime dels governants del Principat de Catalunya.
Ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la infravaloren i l'ofeguen en lluites entre les diverses variants dialectals.
Impedeixen per tots el mitjans que la nostra llengua sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als nostres territoris, impedint d'aquesta manera que puguem expressar la nostra pròpia visió del món.
Ja n'hi ha prou! Alcem-nos! Des de Salses a Guardamar i el Carxe, des de Fraga a Maó i l'Alguer, per defensar el nostre patrimoni lingüístic, que ho és també de tota la humanitat, com la resta de llengües.
Aquesta és una crida a les Coordinadores i PLataformes per la Llengua, a l'Institució de les Lletres Catalanes, a l'Institut Ramón Llull, a Acció Cultural del País Valencià, a l'Obra Cultural Balear, a Òmnium Cultural del Principat, i a aquelles que vulguin convocar-nos.
EXIGIM A AQUESTES ENTITATS SENSIBLES A LA LLENGUA, QUE S'UNEIXIN I TREBALLIN PER CONVOCAR EL MATEIX DIA I HORA, UNA GRAN MANIFESTACIÓ CONJUNTA I UNITÀRIA EN DEFENSA DE LA LLENGÜA I LES CULTURES DELS PAÏSOS CATALANS, A LES CAPITALS I PRINCIPALS CIUTATS DELS TERRITORIS DE PARLA CATALANA.
Principals ciutats de l'Alguer, Andorra, Catalunya Nord, El Carxe, Illes Balears i Pitiüses, Franja de ponent, País Valencià i Principat de Catalunya
NO ÉS UNA CONVOCATÒRIA, ÉS UNA CRIDA SENSE DATA.
LA DATA NO ÉS REAL, DONCS FACEBOOK OBLIGA A POSAR-NE UNA
NO HI HA CAP DATA PREVISTA.
ÉS UNA DEMANDA A LES ENTITATS I INSTITUCIONS PER LA LLENGUA QUE ES POSIN EN MARXA.
...
Som ciutadanes i ciutadans, lliures i democràtics que ens sentim indignats per l'atac que està sofrint la nostra llengua, en totes les seves variants i en tots els territoris on encara es parla, tot i que cada dia menys.
L'atac sistemàtic dels nacionalismes lingüístics espanyol i francès és especialment dur a les Illes Balears, la Catalunya Nord i el País Valencià. També a la resta de territoris, però, pateix les conseqüències de polítics amb escassa sensibilitat vers la llengua, incapaços de defansar-la dels atacs organitzats i meticulosos que s'han accentuat en els darrers temps.
També nosaltres, ciutadanes i ciutadans, reconeixem que no fem prou per preservar-la, no exigint els nostres drets lingüístics en tot moment i deixant per una altra estona el deure de preservar-la i de fer-la respectar.
Som víctimes de l'odi dels colonitzadors i del nostre propi auto odi.
Som víctimes de l'Apartheid lingüístic que volen imposar a les Illes Balears i Pitiüses, així com al País Valencià.
Som víctimes de la substitució de la nostra llengua per una altra, en espais que havien estat recuperats amb grans esforços; tot això amb la indiferència pusil·lànime dels governants del Principat de Catalunya.
Ens estan impedint, prohibint "de facto", estudiar, treballar, relacionar-nos i conviure en la nostra pròpia llengua, mentre la divideixen, la menyspreen, la infravaloren i l'ofeguen en lluites entre les diverses variants dialectals.
Impedeixen per tots el mitjans que la nostra llengua sigui una llengua de ple dret tant a Europa, com als nostres territoris, impedint d'aquesta manera que puguem expressar la nostra pròpia visió del món.
Ja n'hi ha prou! Alcem-nos! Des de Salses a Guardamar i el Carxe, des de Fraga a Maó i l'Alguer, per defensar el nostre patrimoni lingüístic, que ho és també de tota la humanitat, com la resta de llengües.
Aquesta és una crida a les Coordinadores i PLataformes per la Llengua, a l'Institució de les Lletres Catalanes, a l'Institut Ramón Llull, a Acció Cultural del País Valencià, a l'Obra Cultural Balear, a Òmnium Cultural del Principat, i a aquelles que vulguin convocar-nos.
EXIGIM A AQUESTES ENTITATS SENSIBLES A LA LLENGUA, QUE S'UNEIXIN I TREBALLIN PER CONVOCAR EL MATEIX DIA I HORA, UNA GRAN MANIFESTACIÓ CONJUNTA I UNITÀRIA EN DEFENSA DE LA LLENGÜA I LES CULTURES DELS PAÏSOS CATALANS, A LES CAPITALS I PRINCIPALS CIUTATS DELS TERRITORIS DE PARLA CATALANA.
lip dub' pel català de Perpinyà
KARTZELAKO POEMAK filma
Kartzelako poemak
ZER DA?
Kartzelako Poemak euskal presoen inguruko unibertsoari buruzko film luze dokumentala izango da, lau/bost istorio labur independentek osatua. Lau/bost zuzendari ezberdinek hartuko dute parte bertan, subjektibitatetik lan eginez, sarri ezkutatua izan den errealitate sozial hau modu gizatiar batean erakusteko asmoarekin.
ZERGATIK FILM HAU?
Gaur egun ia 800 euskal preso politiko daude kartzeletan gatazka politikoarekin lotutako arrazoiengatik. Azken 50 urteetako historia egiten badugu, ostera, zenbakiak are ikusgarriagoak dira: 55.000 lagun espetxeratu dituzte doi-doi hiru milioira heltzen den herri batean. Asko torturatuak izan dira, bakartuak, urrunduak, sakabanatuak, espetxeko baldintza gogorrenetara kondenatuak, behin eta berriz umiliatuak… “Gerra” baten erdian gatibu, trukerako txanpon.
Eguneroko errealitate mingotsa den arren, preso politikoak ezezagunak dira, diskurtso handien azpian estalita daudelako. Izan ere, hiru diskurtso handi nagusitzen dira gizartean: “heroien aldeko apologia”, “hiltzaileen kontrako apologia” eta Giza Eskubideei dagokiena. Film honek beste modu batean helduko dio gaiari, eta epika guztien azpitik (edo gainetik) kokatuko da. Guretzako, presoak ideal baten alde borrokatu diren pertsona normalak dira, gu bezalakoak.
ORAIN ARTE IKASI DUGUNA
Itsasoaren alaba eta Sagarren denbora filmeekin bizitako esperientziak ondo erakutsi du sentsibilitatez eta zintzotasunez jokatuz gero, jendeak asko eskertu eta estimatzen dituela lan hauek.
Behin baino gehiagotan aipatu dute ikusleek “ordura artekotik ezberdinak” direla bi filmeok; “beharrezkoak zirela” ere entzun izan dugu maiz, eta garrantzitsuena: jende sorta bati ezezagun zitzaien edo aurreiritziz epaitzen zituen egoera eta pertsona batzuetaz gogoeta egiteko balio izan dio. Ikusezinak sentitzen direnentzat “zaurien sendabide” izan dira filmok. Haize, Alfonso edo Kristianeri galdetu baino ez dago.
Horregatik, ildo honetatik segituko du Kartzelako Poemak filmak ere. Hementxe bertan, gugandik oso hurbil, istorio izugarriak daudelako kontatzeke. Istorio horiek geuk kontatu behar ditugulako: euskaldunok. Gehiegitan idatzi dute kanpokoek gure herriaren historia. Akats barkaezina litzateke, gerra zibilarekin bezala, 70 urte pasatzen uztea. Zauriak sakonegiak izango lirateke, berriz ere.
EKOIZPENA
Film luze baten erronkei behar den moduan erantzuteko ZINEZ ekoiztetxea sortu da. Berau arduratuko da filmaren ekoizpenaz, promozioaz eta zabalpenaz. ZINEZek kultur munduko jendeak, ikus-entzunezkoen produkzioan eta komunikazioan aritzen diren zenbaitek osatutako batzorde eragilea izango du. Taldeko bozeramailea Kristiane Etxaluz izango da, Sagarren Denbora filmeko protagonista eta militante abertzale historikoa.
Bestalde, filmak Euskal Memoria Fundazioaren eta Bilboko GITE-IPES elkartearen babesa izango du.
Ekoizpena ez da izango “ohiko produkzio” bat, ez eta doako auzolanaren fruitua ere. Bi aukeren arteko erdibidean egongo da: lana era guztiz profesionalean garatuko du, baina auzolanak sortzen dituen sinergiak galdu gabe.
AURREKONTUA ETA FINANTZIAZIOA
Dirua bide ofizialetatik lortzeak suposatuko lukeen zailtasunez ohartuta, gure apustua bide ezberdinetatik abiatzea da. Hala, gauzatu dugun finantzazio planak ekimen ezberdinek osatzen dute, besteak beste: aurreko filmeen salmenta, norbanakoen ekarpenak, formatu txikiko kultur ekitaldiak (antzerkia, musika…) eta abar.
ESTRENALDIA
Jadanik lan ekipoak martxan hasi dira eta zuzendariak haien gidoiak gorpuzten. Istorioen aukeraketa prozesua nahiko aurreratua dago honez gero.
Horiek horrela, helburua da filma 2012an estreinatzea, udaberrirako ez bada, udazkenerako.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)