GOGORATU! ABENDUAREN 3an EUSKARAREN NAZIOARTEKO EGUNA

Gainean dugu Euskararen Nazioarteko Eguna. Hainbat ekimen, lehiaketa…. egingo dira egun hau ospatzeko, baina, tamalez,  hurrengo egunean lehengoan jarraituko dugu, ezer ospatu ez bagenu bezala. Ez dut esaten  delako eguna beharrezkoa ez denik, baina, jakina,  gure gizarteak aintzat hartzen badu eta jokaera aldatzen badu bakarrik balio izango du zerbaitetarako. Alegia, kontzientzia hartze bat egin beharra dago, nahiz eta kasu batzuetan oso kostatzen den.

Badakigu ohiturak aldatzea oso egiten dela zaila batzuetan, baina har dezagun kontuan gure Herriak, Euskal Herriak, daukan hizkuntzen arteko desoreka. Jakin badakigu, esperientziak erakusten baitigu, hizkuntzen arteko desoreka edota gizarte diglosia gertatzen den kasu guztietan bertako hizkuntzaren desagerpena dakarrela berarekin, izan lehenago ala geroago. Baina hiztun komunitateak,  zer gertatzen den ohartzen bada eta jokaera eta jarrera aldatzen badu, lortuko du egoera hori aldatzea.

Eta ez du deusetarako balio “euskalduna naiz” esatea, “nahiz eta euskararik ez dakidan”. Ideia hauek gurean Espainia eta Frantzia bezalako  Estatuek zabaldu eta sustatu dute, gizartean erabat errotzea lortu duten arte.  Euskalduna izatea, euskaraz jakin (edota ikasten aritu) eta eguneroko bizitzan erabiltzea da, ez besterik. Euskarari benetako onespena zor diogu, Nazio hizkuntzarena, alegia, gaur egungo kulturaren adierazpide osoarena eta herriaren nortasunarena.

Euskal Herrian bizi gara, baina egunen batean geu ez gara hemen izango, ez baikara betiko. Euskal Herriak, ordea, bertan jarraituko du eta badu ondare bat, altxor bat, oso preziatua dena, geuri aldi baterako utzi diguna: gure hizkuntza, EUSKARA. Gure betebeharra eta ardura da ondare hori gordetzea eta bizirik jarraituko duela bermatzea geure ondorengoei emateko, horrela bakarrik ziurta baikenezake Euskararen Herriak bizirik jarraituko duela. Ez diezaiogun geure hizkuntzari bizitzen jarraitzeko eskubidea ken, guk geure eskubideak errespetatzeko behin eta berriz eskatzen dugun garaiotan.  Eta eskubide hori betetzen dela ziurtatzeko modu bakarra norberak euskaraz bizitzeko hautua egitea da. Ez itxaron besteek nola jokatuko duten. Norberaren hautua euskaraz bizitzea bada, besteek egingo dutenaren zain egon gabe eta hautu hau hiztun dezentek egin badu, Herriak izateko borondatea duen seinale izango da, bere hizkuntzan bizi eta izateko borondatea. Gogoratu euskara geuretzat garrantzitsua den heinean izango garela geu garrantzitsu euskararentzat. Zeurea da erabakia eta erantzukizuna. Neuk aspaldi erabaki nuen!
HERRIA ETA LLENGUA.

Catalunya Nord per la independència obre el debat

Dl. 28 de novembre del 2011
Aquesta nit a les 20h tindrà lloc, al Casal Jaume Primer de Perpinyà la presentació del debat que engega 'Catalunya Nord per la independència'

Catalunya Nord per la independència, és un projecte que ha anat madurant durant mesos, i que ara es vol presentar a la societat nord-catalana, obrint un debat en torn a la pregunta 'Se pot parlar d'independència a Catalunya Nord?'. Si aneu a la seua web, trobareu alguns documents que vos poden interessar com per exemple una carta oberta a tots els nord-catalans. Així mateix trobareu, en document adjunt a la notícia el primer butlletí d'aquest grup. 
Segons s'entèn llegint llurs documents, CNxI (Catalunya Nord per la Independència) correspon a la dobla voluntat de:
- donar suport, ajudar i ser concretament presents, a la creació de l'Assemblea Nacional Catalana al març vinent i
- d'actuar concretament aquí, de formes diverses tal com decidiran junts, començant per informar i obrint ja un debat, com a grup independentista unitari, i NO un partit polític (que tenen, TOTS, altres prioritats).

tres nord-catalans son ja membres del Consell Permanent de l'ANC, altres ja s'hi han sumat preparant i reunint-se,  altres hi han donat suport públicament, però volen que tothom pogui ser-ne informat i participar-hi. Per això està oberta a tota persona que comparteixi aquest objectius i volgui ajudar, amb les seues possibilitats, a concretar aquest dos objectius
Per això, també conviden a tothom, a anar a aquesta presentació del debat que inicien ara; on també es contestarà a les persones presents sobre qualsevol tema relacionat. Març és... molt aviat!

ETXERAT SE VUELCA PARA QUE LA MARCHA DEL 7 DE ENERO MARQUE UN HITO

XI ASAMBLEA NACIONAL DE ETXERAT

Etxerat se vuelca para que la marcha del 7 de enero marque un hito

Los familiares de los presos políticos vascos anunciaron ayer que se volcarán en la manifestación convocada el 7 de enero en Bilbo. Etxerat aprovechó la celebración de su XI Asamblea Nacional para anunciar que ese sábado no acudirán a las prisiones y pedir que esa tarde se paralicen otras actividades para sumar fuerzas en la capital vizcaina. Esperan que sea «un hito» y una de las mayores movilizaciones conocidas en Euskal Herria.

Ion SALGADO | GASTEIZ

Los familiares y amigos de los presos políticos vascos, agrupados en Etxerat, anunciaron ayer su adhesión a la marcha convocada por Egin Dezagun Bidea el próximo día 7 de enero en las calles de Bilbo. La manifestación, a la que se han adherido ya miles de personas, busca convertirse en un «hito» y los familiares piden que Euskal Herria se paralice esa tarde de sábado.
En una rueda de prensa ofrecida tras la XI Asamblea Nacional de Etxerat, celebrada ayer en el Santuario de Estibaliz, Mattin Troitiño y Oihana Lizaso tomaron la palabra ante los medios para explicar las diferentes acciones previstas con motivo de la marcha, una cita que definen como «colosal» y a la que están invitadas todas las personas que defienden los derechos de los presos políticos vascos.
En un comunicado, leído en euskara por Lizaso y en castellano por Troitiño, Etxerat señaló que el día de la manifestación los familiares de los represaliados políticos suspenderán las visitas programadas a las cárceles de los estados español y francés. Asimismo, tampoco recibirán visitas los ciudadanos vascos internos en las prisiones de Bélgica, Irlanda, México, Portugal o Inglaterra.
Con ese objetivo, el colectivo de familiares, que realizó un llamamiento a toda la sociedad vasca, invitó a cerrar comercios y establecimientos hosteleros durante la tarde del día 7 de enero y propuso dejar en suspenso todas las actividades culturales o deportivas previstas para dicha jornada. «Consideramos que la cita debe suponer un hito», añadió.
Tal como recordaron Troitiño y Lizaso, desde Etxerat están seguros de que la movilización prevista por Egin Dezagun Bidea será «una de las mayores marchas de la historia de Euskal Herria». «Estamos convencidos de que el 7 de enero todos y todas debemos estar en las calles de Bilbo defendiendo los derechos de nuestros familiares, amigos y amigas encarceladas o en el exilio», destacaron.

XI Asamblea Nacional

El anuncio de Etxerat se produjo tras la celebración de su XI Asamblea Nacional, cita anual celebrada estas vez en el Santuario de Estibaliz, al este de Gasteiz. Según explicaron, la reunión, en la que participaron cientos de personas, tiene por objeto reforzar los lazos existentes entre las personas que sufren las consecuencias de la política penitenciaria vigente en los estados español y francés.
Además, la asamblea sirvió para marcar las líneas de actuación de Etxerat de cara a un futuro y para renovar su compromiso con los presos y presas políticas vascas.

Basagoiti critica a López por pedir el acercamiento a Rajoy

El presidente del PP en la CAV, Antonio Basagoiti, afirmó ayer que el lehendakari, Patxi López, «distorsiona» su mensaje cuando asegura que pedirá en enero al nuevo presidente del Gobierno español, Mariano Rajoy, que acerque a los presos políticos vascos a Euskal Herria.
En ese sentido, el dirigente del PP instó a López a reclamar a ETA que «deje las armas» y a los represaliados políticos vascos que «reconozcan el daño causado» durante las décadas de conflicto.
En declaraciones a Europa Press, Basagoiti señaló que el lehendakari «no tiene que poner como objetivo ni a Rajoy ni al Gobierno español» el retorno de los presos políticos. «A quien tiene que exigir, más que a un Ejecutivo y a un presidente democrático, es a la propia ETA, que es la que más puede hacer por conseguir acabar con todo esto si es capaz de entregar las armas y reconocer el daño causado», dijo.
A su juicio, tanto López como el presidente del EBB, Iñigo Urkullu, se encuentran en «una carrera por la competición electoral con las formaciones de la izquierda abertzale y eso sólo puede suponer que, al final, todos acaben prestigiando la posición de Batasuna».
En una entrevista publicada ayer al Grupo Vocento, López afirma que «es hora» de proceder al acercamiento que planteó en el Parlamento de Gasteiz y recuerda que la legalidad lo contempla, aunque indica al mismo tiempo que debe hacerse de forma sosegada. De hecho, su petición no la hará hasta enero porque cree que no pasa nada por esperar un mes tras 40 años. GARA

ASÍ ERA LA "SOLUCION FINAL" FRANQUISTA

NUEVO TRABAJO DE EUSKAL MEMORIA

 Así era la «solución final» franquista

El franquismo comenzó con una matanza, pero se intentó perpetuar luego con torturas, ejecuciones, censura, delación, desinformación, miseria... Una «solución final» fracasada en Euskal Herria.

Ramón SOLA

A las generaciones más veteranas, el libro quizás les ponga aún los pelos de punta. Las más jóvenes descubrirán que el franquismo fue mucho más que una guerra, por extremadamente sangrienta que ésta fuera. La fundación Euskal Memoria aportó hace un año un estudio exhaustivo de las otras víctimas de estos últimos 50 años (``Gernikako seme-alabak'') y esta semana presenta un nuevo trabajo que radiografía el sistema franquista en Euskal Herria como nunca antes se había hecho, en su globalidad. En la obra, de cerca de mil páginas, aparecen datos nuevos como cuál fue el final de Jesús Galíndez, el hasta hoy «desaparecido» delegado del Gobierno Vasco en Nueva York. Pero sobre todo se destripan las piezas y el funcionamiento de una maquinaria destinada, como dice el título, a ser «la solución final» contra los irredentos vascos. Ahí van algunos retazos del trabajo, al que ha tenido acceso GARA.

La venganza

Todavía sin acabar la guerra, algunos portavoces franquistas anticipaban lo que iba a venir. Como Ramón Sierra Bustamante, gobernador militar de Gipuzkoa, en ``El Diario Vasco'', del que luego sería director: «Borraremos vuestros nombres, que serán malditos por generaciones de generaciones. Desterraremos al maestro que, en los mapas, marcaba con raya verde ese artificio de Euskadi. Desterraremos al sacerdote que se negaba a celebrar las fiestas tradicionales del Pilar y de Santiago. Desterraremos al boticario que dentro de la botica tenía un poco de conspiración contra España». También el capitán franquista Gonzalo Aguilera, en entrevista concedida al periodista John Whitaker, dice: «Tenemos que matar, matar y matar. Son como animales. Al fin y al cabo, ratas y piojos son los portadores de la peste. Nuestro programa para regenerar España consiste en exterminar un tercio de la población masculina. Con eso se limpiaría el país y nos desharíamos del proletariado. Además también es conveniente desde el punto de vista económico. No volverá a haber desempleo».

La cárcel

Cerca de 14.000 vascos fueron ingresados en prisión en ese momento, según recoge el fichero de Alcalá de Henares. La cárcel se concebía exclusivamente como forma de castigo. Las más frecuentadas por los vascos fueron lógicamente el penal de Ezkaba, en Iruñea; la de Larrinaga, en Bilbo; la de Ondarreta, en Donostia; la Provincial de Gasteiz; y las de Saturraran y Zornotza, para mujeres. Sin embargo, la siguiente en número de presos vascos es la de Puerto de Santa María, a más de mil kilómetros de Euskal Herria, en una época en que viajar allí era «toda una odisea que necesitaba incluso, al principio, de salvoconductos». Las tres cárceles de Palma de Mallorca, la de Las Palmas y la de Tenerife sur también albergaron a vascos, y al menos uno natural de Biana fue recluido en Guinea Ecuatorial.

Los chivatos

La delación era pieza angular del sistema. Euskal Memoria recoge ejemplos como el de enero de 1962, cuando «un periodista bilbaino de apellido Bureba se presentó en la comisaría de Indautxu para denunciar a cuatro futbolistas del Athletic que se encontraban en una taberna del Casco Viejo cantando ciertas melodías vascas. Una dotación policial se presentó en el bar y efectivamente allí encontró a los cuatro futbolistas: López, Aguirre II, Iturriaga y Uribe. Los cuatro fueron detenidos y pasaron una noche en los calabozos de la comisaría. Salieron al día siguiente, después de pagar la multa de 5.000 pesetas que impuso el gobernador civil a cada uno de ellos».

Los honores

La omnipresencia del «caudillo» era otra clave para asentar el régimen, y este principio se aplicó en Euskal Herria con auténtico escarnio añadido. Francisco Franco fue nombrado hijo adoptivo o predilecto de numerosas localidades vascas, entre ellas la de Gernika, masacrada por las bombas en 1937 y símbolo de la resistencia vasca. En marzo de 1946 se nombró al dictador hijo adoptivo de la villa y en 1966 recibió además su medalla de oro y brillantes. Más ejemplos: en 1942, la Diputación de Araba lo designó «padre de la provincia». En 1947, la Diputación de Nafarroa lo hizo hijo adoptivo. Y en 1963, incluso el nieto de Franco sería nombrado «general honorario» en la tamborrada infantil de Donostia.

La tortura

El 14 de mayo de 1946, ``The New York Times'' explicaba los métodos de tortura aplicados en el Estado español: «A los detenidos se les ata de manos y pies y el preso se convierte en un juguete de los guardias. Éstos lo golpean con matracas, lo envían de un lado a otro a puntapiés con sus botas de clavos. El preso siempre acaba por desmayarse. Cuando vuelve en sí es extendido sobre una mesa de hierro. Le encierran las muñecas y los tobillos y se los tuercen. Les meten trocitos de madera bajo las uñas y fósforos encendidos. Algunos presos son marcados eléctricamente. A otros los sumergen en baños helados». Un año antes, un vizcaino acusado de pertenecer a la CNT, Pablo Velasco, había sido arrojado desde un coche en la cuesta de Santo Domingo de Bilbo. Le faltaban las uñas de los pies y tenía quemaduras eléctricas. Sobra decir que la Policía atribuyó su final a un ajuste de cuentas entre compañeros de la organización. Euskal Memoria documenta varias muertes por tortura producidas en esos años.

Las «visitas»

Los donostiarras conocen bien esta tétrica anécdota de la época: cuando los cuidadores de los patos de la Plaza de Gipuzkoa se los llevaban, la visita de Franco era inminente, ya que los animales pasaban a engalanar su palacio de Aiete. Esto permitió a muchas personas evitar las detenciones, y es que cada visita del dictador se traducía en el encarcelamiento, sin base jurídica alguna, de decenas de donostiarras y guipuzcoanos sospechosos. Franco presidió en Donostia hasta 28 consejos de ministros. Fue su capital por excelencia después de Madrid, pero también fue agasajado en Iruñea, Gasteiz o Bilbo.

Los verdugos

El franquismo recurrió a las ejecuciones, con dos procedimientos: fusilamientos y garrote vil. De lo primero se encargaron militares, incluidos guardias civiles. Y del garrote, verdugos profesionales. Euskal Memoria se detiene en la figura de uno de ellos: Florencio Fuentes Estébanez, «un personaje atormentado que concluyó sus días colgado de un árbol, después de haber sido procesado por negarse a ejecutar a un condenado. La última ejecución de Fuentes, precisamente, había sido en junio de 1953 en la prisión de Gasteiz, y el condenado era un joven zapatero de Sodupe llamado Juan José Trespalacios». Fuentes se suicidó en 1971 tras haber inspirado años antes la conocida película ``El verdugo'', de Luis García Berlanga.

El euskara

La prohibición del euskara se impuso sin tapujos, sobre bases como la fijada por el ministro de Educación franquista en Bilbo en 1938: «El castellano es el arma de nuestro Imperio». La obra de Euskal Memoria recoge múltiples casos, como el del vicario de Algorta, Mariano Torres, detenido por haber impartido misa en lengua vasca y contra el que el fiscal pidió 20 años de cárcel; cuando quedó libre, se exilió. El veto llegaba hasta los extremos más insospechados. Por ejemplo, en 1947 la prensa franquista se negó a publicar la esquela de una mujer llamada Garbiñe Unanue debido al nombre de la difunta.

El exilio

Las muertes vinculadas al exilio forzoso fueron constantes. Un ejemplo: Manuel Cristóbal Errandonea, natural de Bera y miembro de la dirección del PCE en el exilio, falleció en 1957 por una simple apendicitis, cuando vivía en París. Se negó a acudir a un hospital por temor a ser identificado. El franquismo también recurrió a la fórmula de los confinamientos: así, el dirigente del PSOE Ramón Rubial fue enviado a la comarca extremeña de Las Hurdes.

Robo de bebés

El robo de bebés no se ha convertido en escándalo hasta estos últimos años, y sólo ha aflorado la punta del iceberg. El gran escenario estudiado hasta ahora para esta práctica es el de la prisión. Euskal Memoria recupera el testimonio del historiador Ricard Vinyes, que reveló que en 1944 desde Saturraran partió un tren lleno de niños «hacia la nada (...) Había sido preciso apalear a algunas mujeres para separarlas de sus hijos, según relató 60 años después una de las niñas de aquel tren».

«Accidentes»

El material militar usado en la guerra y luego abandonado provocó muchas muertes durante estas décadas, frecuentemente de niños que jugaban con bombas perdidas: en Iantzi, en San Adrián, en Irun, en Monteagudo, en Dicastillo, en Orereta, en Urbasa... Otro tanto ocurrió en Lapurdi por las minas y otros artefactos abandonados por los nazis tras la II Guerra Mundial.

La miseria

El franquismo extendió la miseria. Según un informe elaborado en Bilbo en 1954, un albañil ganaba 175 pesetas a la semana mientras que un obrero rondaba entre las 120 y las 165. Unido a los «puntos» (pluses por hijo) y a la antigüedad, el sueldo medio mensual se acercaba a las 730 pesetas en un momento en que un kilo de pan costaba cinco pesetas; un litro de leche, cuatro; un kilo de patatas, dos; y el de carne, 40. Por un par de zapatos había que pagar entre 300 y 400 pesetas, es decir, la mitad del sueldo. Y todo ello en unos años en que la media eran tres hijos por familia.

Siniestralidad

Aunque evidentemente la época no pueda compararse con la actualidad por los avances técnicos, es innegable que la desidia gubernamental se tradujo en terribles accidentes laborales. A la sangría constante producida en el mar se suman por ejemplo las explosiones en industrias en Araia en 1961 (ocho muertos), en Galdakao en 1962 (siete), en Erandio en 1967 (dieciséis) o en Galdakao en 1974 (22 fallecidos). Los accidentes ferroviarios también fueron constantes: 24 muertos en Zumaia en 1941, 33 en Urduliz en 1970....

La censura

En 1940, Donostia tenía más de 400 censores en nómina. Se encargaban de leer toda la correspondencia que entraba al Estado español desde Irun: unas 35.000 cartas al día, aunque fuera mensajes entre novios o de hijos a padres. Algunas misivas terminarían llegando a su destino tres décadas más tarde.

La Iglesia

La dictadura franquista se puso como objetivo ser el régimen «más católico del mundo» y para ello no reparó en medios. En el libro se recogen algunos casos significativos, como el envío de 300 misioneros a Ezkerraldea para que, fábrica a fábrica, evangelizaran a los obreros que se consideraba que no cumplían sus deberes religiosos. Entrados ya en los años 60, la Iglesia decidió hacer recuento de las personas que acudían a misa en Gasteiz. El resultado fue satisfac- torio: de 75.000 habitantes, iban a los templos 17.700 hombres y 23.706 mujeres.

La banca

Euskal Memoria explica que en 1940 había en el Estado unos 250 bancos, unos cuantos de ellos vascos, que Franco procedió a reordenar para reducirlos a más de la mitad. Sus direcciones eran «una amalgama de colegas, nepotismo, militares y técnicos». Entre los hombres de confianza del régimen en el sector se cita a Camilo Alonso Vega, golpista en Gasteiz en 1936, Fernando Castiella, los Oriol.. El libro incluye los nombres de los franquistas vascos más destacados en ésta y en otras áreas.

El TOP

Creado en 1964, el Tribunal de Orden Público abarcaba a todo el Estado, pero con fijación especial en Euskal Herria. Analizando los expedientes por provincias y comparándolos con la demografía de cada una, el ránking lo lidera Gipuzkoa seguida de Bizkaia, Araba, Nafarroa, Asturias, Soria y Granada.

Antología diaria de 40 años de horror

Además de otra documentación como la evolución de la población vasca en esas décadas o los nombres franquistas de calles vascas, el estudio de Euskal Memoria aporta una cronología política de toda la época del franquismo en Euskal Herria. A los datos más conocidos –los hechos más relevantes del franquismo, la fundación de ETA y sus primeras acciones...– se le suman otros prácticamente desconocidos hasta la fecha pero que resultan muy ilustrativos de las características de la época y del régimen. Éstos son sólo algunos de ellos, que componen un recorrido vertiginoso por los horrores franquistas.

1940• Fusilamiento del navarro Ricardo Zabalza, secretario del sindicato UGT en el área del campo. Un millar de detenidos en una razia contra refugiados del PNV en Ipar Euskal Herria. Tropas alemanas llegan a Baiona. Dos anarquistas intentan matar a Franco en Hendaia.

1941 • Alemanes matan a al menos dos jóvenes en Baiona. Fusilamientos de varios vascos.

1942 • Ejecutado el autor del atentado falangista de Begoña (Bilbo).

1943 • La Policía franquista detiene a la cadena guipuzcoana de la red Comete.

1943 • Tres aviadores británicos muertos y varios heridos por la Guardia Civil en el Bidasoa.

1944 • Dos muertos en Maule en un bombardeo alemán.

1945 • Seis maquis detenidos en el monte Gorbea.

1946 • Detenida la dirección de la CNT vasca y cien militantes.
1947 • Muere Agustín Unzurrunzaga (ELA), torturado. También fallecen tres maquis en Ibaeta.

1948 • Atentado frustrado contra Franco en La Concha.

1949 • Los vascos Félix Pérez de Lazarraga y Andrés Mellado, ejecutados en Catalunya.

1950 • Muere Txomin Letamendi por torturas.

1951 • El Ejército español comienza a usar Las Bardenas. La Justicia francesa dona a Franco la sede del Gobierno Vasco en París.

1952 • Tres generales y 6.212 soldados participan en maniobras en Araba.

1953 • Huelga del Euskalduna.
1954 • Carlos Arias Navarro,  futuro presidente del Gobierno, nombrado gobernador en Nafarroa.

1955 • Militares franceses atacan con cócteles molotov la sede del PCE en Baiona.

1956 • Galíndez, delegado del Gobierno Vasco, desaparece en Nueva York. Euskal Memoria aporta ahora nuevos datos sobre su final.
1957 • Cinco muertos en La Concha al embestir el buque de Franco a una embarcación donostiarra.

1958 • La empresa Vasco-Cantábrica Nuclenor anuncia una central nuclear en Bilbo para fin de año.

1959 • Razia policial contra militantes de EGI. Prohibida la final de bertsolaris, prevista en Bilbo.
1960 • Una iniciativa formada por 339 sacerdotes vascos reivindica los derechos humanos. El Ayuntamiento de Iruñea cede gratuitamente al Opus Dei 150.000 metros cuadrados para que levante su campus universitario.

1961 • Muere en un control en Bolueta un industrial, confundido por la Policía con un dirigente de ETA. Indulto general con motivo de los 25 años del régimen de Franco. Maniobras conjuntas de soldados franceses y estadounidenses en Sokoa.

1962 • Huelgas obreras primero en Gipuzkoa y luego en Bizkaia. Se declara el estado de excepción durante tres meses en estos dos herrialdes. Nuevo atentado fallido contra Franco, esta vez en Aiete.
1963 • Se funda el Tribunal de Orden Público, a partir del Tribunal de Masonería y Comunismo. Histórico Aberri Eguna en Itsasu.

1964 • Aberri Eguna en Gernika, el primero en Hego Euskal Herria desde la guerra del 36. Protestas ante la visita de Franco a Bilbo en junio. En octubre, el dictador celebra la Fiesta de la Hispanidad en Gernika.
1965 • Se permite la lectura del evangelio y epístolas en euskara. Tras diez años de silencio, Radio Euskadi reanuda sus emisiones, desde Venezuela.

1966 • Un inmigrante portugués muere en Martutene por torturas. Franco recibe la medalla de oro y brillantes de Gernika. Comienza la huelga de Bandas de Etxebarri.
1967 • Aberri Eguna en Iruñea. Tres meses de estado de excepción en Bizkaia. Miguel Iturbe, de 17 años, muere a manos de la Guardia Civil en Zugarramurdi.

1968 • Se autoriza la enseñanza del euskara. Aberri Eguna en Donostia. Estado de excepción en Gipuzkoa durante varios meses. Un total de 1.500 intelectuales españoles suscriben un documento contra la tortura.

1969 • Dos muertos en una manifestación contra la contaminación que asola Erandio. Quince presos se fugan de la cárcel de Basauri. Batalla campal en Iruñea entre los carlistas y la Policía franquista.

1970 • Joseba Elosegi intenta inmolarse ante Franco durante los Mundiales de pelota de Donostia. Nuevos estados de excepción frente a las protestas populares contra el proceso de Burgos.

1971 • Consejo de Guerra a varios supervivientes de las manifestaciones de Erandio de 1969, acusados de «ofender a la fuerza armada». El alcalde de Biarritz denuncia que han sido vertidas 4.00o toneladas de residuos radiactivos al golfo de Bizkaia, pero la Agencia Europea de Energía Nuclear dice que no tienen peligro.

1972 • El Ayuntamiento de Donostia concede la Medalla de Oro a Federico Silva Muñoz, ex ministro de Obras Públicas. N’Guyen Van Dong se inmola en Biarritz en protesta por la expulsión de refugiados.
1973 • La prensa afirma que hasta 200 personas han muerto en 1972 intentando cruzar las aguas del río Bidasoa. La Gendarmería termina admitiendo al menos doce de esas muertes. Últimas vacaciones de Franco en el palacio de Aiete. Un CRS detiene en Biarritz a un niño de tres años por alborotar.

1974 • Se dicta arresto domiciliario contra Añoveros, obispo de Bilbo. Expediente de destitución a cinco concejales del Ayuntamiento de Iruñea por no haber acudido al funeral de Carrero Blanco.

1975 • Comienza el conflicto obrero en Potasas de Nafarroa. Más estados de excepción tras los últimos fusilamientos. Jacques Andreu se inmola en Pau por los refugiados vascos.

La paraula
Joan Solà

Parlament de Catalunya, 1.VII.2009

1

Em sento molt honrat, senyors diputats, de trobar-me entre vostès en aquesta institució tan noble i antiga de la democràcia i de la paraula.
Avui els vinc a parlar precisament de la paraula.
La paraula, aquesta misteriosa, insondable, entranyable propietat dels humans, que ens diferencia de la resta d'éssers vius.
La paraula, que ha produït monuments eterns de bellesa i harmonia humana com ara la Bíblia, el Mahabarata, l'Alcorà, la Divina comèdia, la Ilíada, Don Quijote de la Mancha, el teatre de Shakespeare. O L'Atlàntida, La plaça del Diamant.
Vostès, senyors diputats, s'han de sentir orgullosos de traballar precisament amb aquesta mal.leable i nobilíssima pasta de la paraula. La paraula, que tantíssimes vegades i en tants teritoris ha evitat que els neguits, les dèries i les necessitats humanes esdevinguessin pólvora. Diguem-ho tot, però: també la paraula ha servit massa vegades (i aquests anys que vivim ens ho mostren de manera lamentable i emblemàtica) per enganyar, enverinar i enfrontar els pobles d'Espanya.
Els honors que aquests dos últims mesos se m'han concedit són la causa que avui jo sigui entre vostès. Potser vostès han cregut que era bo i escaient que un especialista de la paraula els fes un dia companyia en aquesta noble sala. Potser vostès han percebut almenys una petita part dels neguits que aquests dos mesos m'han arribat a mi d'una gran quantitat de ciutadans, en forma de cartes, de telefonades, de correus electrònics, de SMS, de rumors orals, d'articles a la premsa, d'entrevistes, de programes de ràdio i TV. A mi m'ha semblat entendre que una notable quantitat de ciutadans volia que algú els prestés la veu, la paraula, potser una veu nova, diferent de la professional de vostès. Doncs accepto de prestar la paraula a aquests conciutadans, i amorosament, ardentment com el cuiner, vestit de blanc, prepara les llepolies del convit he preparat les paraules que avui els vinc a dir.
Em limitaré a l'objecte principal de la meva dedicació, la llengua catalana. I, com fan vostès cada dia, intentaré defensar, modestament però amb la màxima sinceritat, la meva posició respecte d'aquesta llengua.

2

La llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica.

a) Per salut política em refereixo al marc estatal de referència. Quan es va pactar la Constitució es va cometre la gran debilitat d'acceptar la desigualtat legal de les llengües de l'Estat. El castellà esdevenia sobirà, indiscutible, obligatori, amb drets il.limitats. Les altres llengües ipso facto esdevenien subordinades, inferiors, voluntàries, vergonyants.
Però em refereixo també a l'actitud secular de la immensa majoria dels espanyols monolingües envers la diversitat de tota mena, i concretament envers la diversitat lingüística. La ideologia estatal ha sigut monolítica en aquest punt: s'ha escampat de mil maneres durant els darrers segles i ha creat o reforçat un sentiment advers, sovint de rebuig clar. Ho sap tothom i tots ho diem amb la boca petita i amb pena profunda: els «espanyols» no acceptaran mai que els bascos, els gallecs i nosaltres parlem una altra llengua.
Tampoc no sembla que puguin acceptar mai altres diferències, sobretot una: la diferència de sentiment patriòtic. Almenys en dues coses els «espanyols» se senten tots units enfront dels altres: en la bandera i en la llengua.
Per tant, els altres vivim contínuament amb un sentiment d'impotència, de limitació radical de la nostra vida ordinària respecte de la resta d'espanyols; de no ser iguals que els altres espanyols, sinó inferiors pel que fa a drets i a tranquil.litat interior i exterior. Quan sortim del nostre territori, els qui hem nascut aquí i sentim com a prioritària la nostra terra i la nostra llengua, ens movem per les Espanyes amb un sentiment d'inseguretat, de neguit, sempre tement que algú ens interpel.li negativament sobre la nostra manera de ser i de parlar. Això hauria de tenir conseqüències polítiques clares en els partits dels territoris catalanoparlants, en el sentit que ens és imprescindible i urgent de modificar les nostres relacions i les regles de joc amb Espanya. Però deixaré aquesta branca de pensament, que ens distrauria del tema principal.

b) La salut social es podria concretar en aquella frase que hem repetit infinitat de vegades: s'estudia català en el sagrat clos de les aules però es parla castellà en l'àmbit lliure, obert i alegre del pati. Hem convertit la frase en eslògan però no hem aconseguit que ens mogués gaire d'una manera de fer que només ens condueix a empitjorar la situació.
Fa trenta anys que, sense treva, els uns afirmen la mort del català i els altres la neguen amb la mateixa vehemència. ¿Han sentit mai, senyors diputats, una polèmica semblant per al francès, per a l'italià, per a l'alemany, per al castellà? Per al castellà sí, però precisament referida als territoris on aquesta llengua no és o no era patrimonial. Cínicament, sarcàsticament ha esdevingut també un eslògan que en aquests territoris ofeguem el castellà. Que fàcil és crear eslògans!; que fàcil és llançar sarcasmes contra els qui no poden defensar-se perquè no tenen els totpoderosos mecanismes de les lleis, de l'exèrcit, dels vots majoritaris, dels grans mitjans d'intoxicació (anava a dir d'informació)! I si aquest eslògan, aquest dard enverinat, el llança una persona que viu entre nosaltres, aleshores aquesta persona és un cínic, un sarcàstic i un enemic d'aquest poble. És un enemic d'aquest poble perquè, actuant així, no pretén altra cosa que enfrontar les persones que vivim aquí i debilitar una de les dues llengües, sempre la mateixa.
Fa trenta anys que diem, que ens diem, que aquí no hi ha conflicte lingüístic, que nosaltres som un exemple de convivència. I fa trenta anys que sabem que això és un altre sarcasme, que només serveix per fer callar la meitat del país, que ha heretat i vol conservar la llengua del país. Aquesta meitat del país ha mig callat, potser sí, però al preu de constatar amargament com la seva llengua anava tenint un espai vital cada cop més reduït, que s'nava, ara sí, ofegant.
Fa trenta anys que esmercem energies reclamant el català a Europa, perquè no podem reclamar-lo on caldria, al Congrés dels Diputats; i perquè ens hem fatigat reclamant-lo als carrers de Barcelona, de Palma de Mallorca, de València, de Perpinyà, d'Alcant, de l'Alguer o de Fraga.
Cada any, precisament en aquesta època, ens hem de sentir humiliats o desorientats per la mateixa cançó de l'enfadós que l'examen de català de selectivitat és més difícil que el de castellà. Els mitjans de comunicació ens intoxiquen en lloc de clarificar la situació: en lloc de denunciar que falla un sistema educatiu que no pot proporcionar a la llengua catalana tota la força i l'exigència que necessita en aquesta societat; en lloc de denunciar que no hi ha pas una qüestió de dificultat sinó d'ideologia: el català no és digne de ser, no té dret a ser una llengua tan «difícil» i tan estrictament exigible com qualsevol altra matèria; en lloc de subratllar que el castellà és hegemònic pertot arreu (als mitjans de comunicació, als locals i ambients lúdics i de relació social, etc.) i que en aquesta llengua es pot fer i es pot expressar tot.

c) La mala salut filològica del català és també fàcil de percebre. Em refereixo a la degradació alarmant de totes les seves estructures, fonètiques, sintàctiques, fraseològiques, lèxiques; al fet que sigui una llengua de per riure (o de per riure-se'n!), una llengua que sí però no; una llengua de segona o tercera, vaja; una llengua subordinada. D'una banda, per exemple, molts programes de ràdio i televisió adopten impunement aquest pastitx des de fa dècades. D'una altra banda, devem ser el poble de la terra que té més tractats de barbarismes i més llibres d'estil (entre nosaltres llibre d'estil és un eufemisme de tractat de barbarismes i solecismes). En tercer lloc, tots vostès, tots nosaltres, tota la classe social més o menys benestant si alhora és més o menys sensible als aspectes lingüístics, tots els universitaris, tots els membres d'acadèmies, tots els metges, els arquitectes, els polítics, els dirigents de banca, els artistes i fins els novel.listes ens preguntem contínuament mig fent-hi broma, però amb una pena profunda que volem amagar per poder continuar vivint si en català això o allò és correcte, o com es diu en català tal o tal altre objecte, tal o tal animal o planta o concepte; o simplement «traduïm» mot a mot qualsevol cosa que ens ve als llavis o al pensament en castellà, en francès, en italià, en anglès.
I aquesta tercera mala salut no és gaire o gens tinguda en compte en l'etern i irritant debat sobre la salut de la llengua. No és gaire tinguda en compte però és d'una importància decisiva: a ningú no li és agradable o tolerable d'usar una llengua insegura, degradada, que es percep clarament com un patuès d'una altra o, pitjor encara, com una cosa que no ens la podem treure de sobre però que ens molesta, que de fet no ens serveix per a res perquè podem cobrir amb l'altra llengua totes les necessitats de la vida de cada dia.
Som, doncs, una comunitat lingüísticament malalta des de fa molts anys, des de segles. ¿Es pot tolerar que una comunitat s'hagi de qüestionar contínuament la bondat, la genuïnitat d'allò que parla? ¿Que els nostres filòlegs hagin d'esmerçar un temps enorme a fer llistes de paraules elementals i de fenòmens que tenim contaminats? ¿Que els pedagogs hagin de començar contínuament de zero? Això sol, senyors diputats, encara que no hi hagués res més, seria un motiu suficient de reflexió profunda per a les classes dirigents. ¿Volem o no volem ser un país normal?

3

¿Causes, solucions?
Ni l'oportunitat que avui generosament m'han ofert en aquesta cambra, senyors diputats, ni la meva preparació no em permeten d'aprofundir en les causes i en les solucions. Em limitaré a verbalitzar amb brevetat quina és la síntesi que a mi em sembla que ens situa en algun punt positiu, dinàmic, útil.
La causa remota, però persistent, és l'esmentada actitud hostil de l'espai polític on ens ha tocat de viure envers tota llei de diversitat.
La causa més propera i apamable, però també ja bastant anquilosada, interioritzada, és que vivim des de fa segles amb la sensació de ser un poble subordinat. Una sensació acceptada potser com a fatal, com a indefugible, i clarament reforçada de tant en tant per esdeveniments inequívocs, com ara els dos actuals del finançament i de l'Estatut.
Aquesta sensació col.lectiva, inevitablement contamina els individus: com a individus, també tenim interioritzada la sensació d'inseguretat a la vora d'altres espanyols que no tenen vel.leïtats polítiques o no tenen una llengua molesta.
I per tant, la inseguretat es transmet a la llengua. Perquè la llengua, senyors diputats, per a les persones que la tenim com a patrimoni, és tan inseparable de nosaltres mateixos com ho és la sang, com ho és qualsevol aspecte de la nostra personalitat, el nom que portem o el color de la pell.
Vull dir que jo veig una relació íntima entre la col.lectivitat, els individus i la llengua. La llengua no pot ser normal si no ho són els individus i si no ho és la comunitat que la parlen.
I sembla innegable que una comunitat no pot tenir una vida normal, plena, tranquil.la i optimista mentre se senti subordinada, mentre visqui amb la sensació que hem dit d'inseguretat, de dependència. Mentre d'una manera o altra accepti aquesta situació i en parteixi com a principi polític d'actuació. No: l'actuació, amb aquest punt de partida, serà sempre limitada, insatisfactòria, ineficaç, irritant.
Potser això que acabo de dir equival a haver descobert la Mediterrània. Però calia descobrir-la. Calia saber on hi ha les causes profundes dels fets visibles.
Fa trenta anys que neguem la realitat lingüística en què ens trobem immergits: neguem que la llengua recula de manera alarmant, neguem que els catalanoparlants tinguem problemes lingüístics. Negant la realitat no tindrem mai ni voluntat ni recursos per millorar-la i superar-la. Al capdavall, la realitat és la que és, i el polític té la missió de millorar-la per als ciutadans, no pas de lamentar-la.
Cal, doncs, plantejar la situació de manera clara i radical: no podem acceptar de viure més temps amb l'estigma de ser una col.lectivitat mal encaixada en l'espai polític que ens ha tocat; de ser uns individus disminuïts respecte dels que se senten plenament i orgullosament espanyols; de tenir una llengua que ens produeix la sensació i la inquietud que no és ben bé una llengua, que és, com a molt, una cosa d'anar per casa, una cosa que no mereix el màxim respecte de tothom, una cosa que en realitat tampoc no ens fa cap falta per viure ni tan sols al territori on és patrimonial.
La primera condició, la bàsica i imprescindible, per arribar a alguna solució és que ens creguem plenament que ens cal preservar la nostra personalitat, i per tant, que estiguem disposats a arribar fins allà on calgui per aconseguir-ho.
Per començar, potser ja fóra hora que els parlamentaris i tots els altres ciutadans que tenim alguna responsabilitat ens proposéssim de fer recular de la Pell de Brau la ideologia integrista i reduccionista. No sé com; però si hem de continuar convivint amb els altres pobles d'aquest espai, això ha de ser imprescindible. Ens cal arribar a una situació comparable almenys a la de Suïssa, Bèlgica o el Canadà.
Paral.lelament, hauríem d'aspirar a crear les condicions polítiques i socials que facin que el català sigui, als territoris on es parla, una llengua útil i necessària. Aquests són els dos adjectius que els entesos no es cansen de subratllar com a totalment imprescindibles en aquest moment històric. Es tracta, ja ho sé, d'una qüestió enormement difícil, complexa, tenint en compte que hi ha en joc factors poderosos com els sentiments dels espanyols, la rica i forta llengua castellana que parlen molts ciutadans dels territoris catalanoparlants, l'economia, el turisme, les forces internacionals, les migracions, l'equilibri de la nostra societat. És difícil, però la dificultat queda molt diluïda quan hi ha un veritable poder polític i un sentiment natural irrenunciable de mantenir la personalitat pròpia, com veiem als països nòrdics que tenen lengües amb menys parlants que la nostra. La solució és difícil, però fa trenta anys que no volem afrontar-la des de l'arrel i simplement hi posem pedaços.
Els ciutadans percebem clarament que moltes de les accions que l'administració realitza a favor d'aquesta llengua són de poc fruit, com ara els cursos per a immigrats o fins i tot una iniciativa tan bona en ella mateixa com les parelles lingüístiques; i això, malgrat que treballen en aquestes iniciatives moltíssimes persones plenes d'il.lusió i d'abnegació. Altres accions ens arriben fins i tot a humiliar o a molestar, com ara aquella consigna d'anys enrere, el depèn de tu, o, recentment, el dóna corda al català. Totes aquestes iniciatives topen amb el handicap d’una societat esgotada de tanta lluita estèril, i incrèdula davant unes accions que es perceben clarament com a substituts impotents d'una voluntat política absolutament indiscutible que hauria de proporcionar d'una vegada a aquesta llengua el mateix estatus de les que són políticament «reconegudes».

4

Afortunadament, el nostre país té voluntat inequívoca de tirar endavant malgrat tot això. I té un potencial humà, tècnic i científic de primera categoria per aconseguir-ho. Aprofitem, senyors diputats, vostès i tots els altres responsables de la societat, aquest enorme potencial, aixequem el nostre país, defensem inequívocament la seva múltiple personalitat. Aquesta és una tasca de tots els catalanoparlants, però vostès, com a parlamentaris elegits pel poble i com a legisladors, hi tenen una responsabilitat més gran.

Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre.
Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona.
La llengua pròpia del país i de moltíssimes d'aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d'Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra.
Moltes gràcies.

TV3: volem un mirall trencat?

Mònica Terribas Actualitzat a les 08:17 h   11/10/2011

Els mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) –TV3 i els seus canals temàtics, Catalunya Ràdio i les seves emissores, i tot els seus serveis a la xarxa– es financen, d'acord amb la llei aprovada al Parlament, a través d'ingressos públics i comercials. Des que vaig arribar a la direcció de TV3, al maig del 2008, la crisi econòmica s'ha fet sentir amb una forta davallada dels ingressos publicitaris –de més de seixanta milions d'euros en cinc anys–. Afegim-hi la baixada de la contribució dels recursos públics: l'aportació aprovada pel Parlament a la CCMA del 2010 era de 350 milions d'euros i el 2011, de 300. La contribució pública ha passat en molt poc temps d'uns 50 euros per ciutadà/any a 40. Com ens ho hem fet? Des del 2008 fins ara hem disminuït costos de manera sistemàtica i dràstica. No n'hem fet bandera, ni publicitat, senzillament ens hem adaptat als temps que vivim.

Afortunadament, gràcies a l'esforç dels nostres professionals i de tot el sector audiovisual que col·labora amb nosaltres, hem pogut fer més amb menys. Hem recuperat el lideratge de TV3 i hem posicionat els canals temàtics en un entorn de fragmentació creixent de l'audiència i de canvis tecnològics constants –pas de l'analògic al digital i consum de continguts a la xarxa–. Circulen xifres interessades arreu que no es corresponen a la realitat i em sembla just que els ciutadans de Catalunya sàpiguen de primera mà que els mitjans de comunicació del seu país, compromesos amb el servei públic, han fet des del 2008 fins ara un esforç continuat de reducció de la despesa. Aquest esforç ha afectat la producció, la programació, la compra de drets i el sou dels directius i dels nostres treballadors, que se l'han rebaixat voluntàriament un 5%. Com a directora de TV3, aquesta és la decisió dels professionals de la televisió pública catalana de la qual em sento més orgullosa i que em fa confiar en el futur i els canvis que necessàriament haurem d'afrontar.

Però aquesta mesura es va assumir en comprovar que la reducció d'ingressos ja afectava el servei. Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques, i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar als nens un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur. Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això, hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà.

En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però fóra bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres –encara que siguin falses– però callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles.

Tot això no implica que no continuem reduint la nostra despesa d'acord amb el que convé en el moment actual. Assumirem, com fa tothom i com ja hem fet, l'esforç necessari per repensar-nos, per tenir una estructura encara més eficient, però confiem en la corresponsabilitat de la nostra societat i els seus representants polítics per no caure en l'error de debilitar un servei públic que sempre ha estat compromès amb el país, la llengua, la pluralitat i la diversitat. Sense uns mitjans públics potents i compromesos deixem la potenciació de l'imaginari col·lectiu de la nostra societat, el mirall de qui som i com ens expliquem, en mans d'operadors privats que només busquen la rendibilitat econòmica, encara que sigui en detriment de la qualitat, del respecte a la intimitat i de la pluralitat de tot ordre. Han de ser els ciutadans de Catalunya els que valorin si volen o no continuar tenint un servei públic de mitjans de comunicació en català que els permet veure una programació amb valors, informatius de referència, documentals en prime time, programes d'entreteniment de qualitat, espais d'humor autocrític o grans esdeveniments com La Marató, la Festa dels Súpers o els èxits dels nostres esportistes en les competicions d'elit. I tot amb una inversió per habitant per sota de la de qualsevol televisió pública europea homologable, com la belga, l'holandesa, la francesa o l'alemanya.

Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als quals hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals. Però en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.

Mònica Terribas
Directora de TV3

Mònica Terribas denuncia interessos privats que volen afeblir TV3

La directora de Televisió de Catalunya reivindica el model de televisió pública

Mònica Terribas ha publicat l'article 'TV3: volem un mirall trencat?' a la web de TV3 com a resposta a les constants crítiques a Televisió de Catalunya per part de sectors empresarials espanyols i després d'unes polèmiques declaracions de Duran i Lleida on aquest anunciava més retallades al servei públic televisiu. A l'article la directora de TV3 denuncia interessos privats contra aquesta televisió: 'en cap cas tirarem el barret al foc perquè uns quants interessos privats disfressin de crisi el seu intent d'esquerdar una eina de país i els valors que representa.'
En l'article, publicat a la web del 324.cat, la directora defensa que estalviar no ha impedit fer una millor oferta:' Hem reduït la producció de programes propis o en col·laboració amb el sector audiovisual, renegociat a la baixa els seus costos, hem comprat menys produccions estrangeres, hem disminuït les inversions tecnològiques, i hem eliminat societats i càrrecs directius per reduir la nostra estructura empresarial. Això, però, no ens ha impedit donar als nens un canal propi en català, dedicar a la cultura i al documental més hores d'emissió que mai, obrir espais de debat social i de reflexió, donar més atenció a col·lectius, interessos i esports minoritaris, rendibilitzar els drets esportius i disminuir-ne els costos amb noves negociacions de cara al futur'.
Funció social: 20% de televisió en català
La part més incisiva de l'article denúncia interessos privats que volen debilitar la televisió de Catalunya:'En aquests moments, el servei públic que fem el volen posar en el punt de mira. És fàcil perquè és l'aparador més potent que tenim del país, eina fonamental de cohesió social, territorial i expressió de la nostra realitat nacional, però també competidor en català dels grups mediàtics privats, principalment espanyols, que ara fan menys beneficis que abans, sense deixar de guanyar molts diners. Aquests operadors, no contents d'haver aconseguit que la nova llei de l'audiovisual espanyola disminueixi els recursos i la competitivitat del servei públic de TVE, i també del nostre, ara fan pressió per debilitar-nos encara més amb l'argument de la crisi. Però fóra bo que no confonguéssim els interessos privats amb la realitat. Aquest rerefons existeix, i val la pena recordar-lo quan, des de determinats mitjans o plataformes d'opinió, només s'assenyala el cost del servei públic i no es parla mai de la funció social que complim. No són accents innocents els que s'omplen la boca de xifres –encara que siguin falses–'
TV3 motor de la indústria audiovisual 
Terribas recorda i reivindica la funció social de Televisió de Catalunya pel que fa a la llengua, als valors i a la cultura: ' Ho fem perquè és la nostra funció, perquè hi creiem i perquè som un servei públic bolcat en la nostra realitat social, cultural i econòmica. Per això, hem batallat per fer més hores d'emissió en llengua catalana: ara mateix, els nostres canals concentren gairebé el 20% de l'audiència televisiva del nostre país. La resta és majoritàriament consum en castellà'.Però també destaca el paper de Televisió de Catalunya com a motor de la indústria audiovisual: ' Callen que un terç de la inversió del nostre servei va a parar directament a la creació de llocs de treball del sector privat audiovisual, fort en el nostre país i amb molt de talent, a través del cinema, els documentals, l'animació, les productores de continguts i de serveis, els distribuïdors independents, els estudis de doblatge i tants altres àmbits que depenen de la nostra força davant d'altres mercats. Som i continuarem sent el motor de la indústria audiovisual catalana, per encàrrec del Parlament de Catalunya, i impulsors de la nostra cultura i la nostra llengua a través dels màxims canals possibles'
Servei a la societat
Al llarg de tot l'article Mònica Terribas fa pinya amb els professionals i també amb les empreses del sector i explica els esforços per fer més  amb menys i la voluntat de seguir-ho fent: 'Som conscients que travessem una situació duríssima i, com hem fet des del 2008, treballem amb responsabilitat i criteris d'austeritat per reduir la despesa sense laminar la potència del nostre servei. Els anys que tenim al davant ens permetran repensar com treballem per adaptar-nos a una nova etapa, en la qual menys recursos han de crear més continguts i difondre'ls a través de totes les plataformes possibles. És la nostra obligació trobar camins alternatius als quals hem tingut fins ara, per evitar fer marrada, i ho farem des del criteri de servei a la societat i a la qualitat que fan possible els nostres professionals'

• 
  

El govern vol que TVC redueixi dos canals i abaixi sous

Francesc Homs diu que la CCMA ha de reduir la despesa en 61 milions d'euros · Terribas: 'El model de televisió pública del govern no és el nostre'.

El portaveu del govern català, Francesc Homs, ha dit avui que la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA) haurà de retallar en 61 milions d'euros la seva despesa durant l'any vinent. A més, ha apostat perquè TVC redueixi dos canals, passant de sis a quatre, bo i mantenint la plantilla de la CCMA.
Homs ho ha dit en la comissió parlamentària de control de la CCMA, on ha precisat que la retallada del 15% del pressupost d'enguany no es complirà: es va passar de 350 milions a 300 però les despeses finals són de 321. A més, per al 2012 hi ha prevista una nova reducció del 13,3% per passar de 300 milions a 260.
Homs ha apuntat a una reducció de canals de Televisió de Catalunya, passant dels sis actuals a quatre, argumentant que la multiplicació de canals que ha suposat la televisió digital no s'ha correspost amb un augment de l'audiència, ja que el consum de televisió en català ha passat del 30% al 23% durant l'última dècada, segons que ha dit.La supressió de dos canals de TVC suposarà, segons Homs, un estalvi de 5 milions d'euros. Tot i el pla d'ajust a la CCMA, el Govern ha garantit que es mantindran tots els llocs de treball.
La directora de TVC anuncia que TV3 deixarà d'emetre futbol
La directora de Televisió de Catalunya, Mònica Terribas, ha dit avui que amb el nou pressupost establert, TV3 deixaria d'emetre la lliga de futbol en obert. Ho ha dit en la compareixença que fa a la comissió parlamentària de control de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).
'Amb aquest pressupost, no hi haurà futbol en obert. TV3 renunciarà a la lliga de futbol', ha dit Terribas al parlament, on ha precisat que la reducció pressupostària afectarà la capacitat comercial del canal i tindrà conseqüències en el servei que dóna.
Sobre el model de televisió pública exposat avui pel govern català, Terribas ha declarat: 'És evident que no es correspon amb el model de televisió que hem defensat nosaltres'.
'Ja ho vèiem a venir', ha dit Terribas respecte l'anunci d'Homs de reducció de la despesa, tot i admetre que 'el futbol forma part de l'ADN de la casa'. La directora de TVC ha defensat que els mitjans públic 'no han donat mai l'esquena a la situació econòmica' i ha recordat que ja fa temps que s'apliquen retallades al sector: 'Però no hem sortit amb bandereres; perquè no tocava. Els mitjans eren els primers que s'havien d'apretar el cinturó'.
Amb l'anunci d'avui de reducció de la despesa dels canals públics, Terribas ha afirmat que a partir d'avui seria 'més complicat' que la qualitat dels mitjans no baixi.

• 
• 
  La directora de TV3, Mònica Terribas, i el director general de la CCMA, Ramon Mateu.

Vicent Partal

Menys TVC: una decisió que afebleix la catalanitat

L’anunci de fortes retallades a TVC no es pot desconnectar del paper social que juga la Televisió de Catalunya. Sobretot si les retallades arriben en el moment més difícil de la seua història. La implantació de la TDT ha estat un desastre pel país --cosa que alguns ja vam avisar que passaria. El resultat de multiplicar desaforadament el nombre d’emissors ha comportat una competència salvatge que ha fet TV3 més feble i, molt pitjor que això, que ha reduït la presència de la televisió en català a les pantalles.

Forçar TVC a reduïr-se encara més precisament ara és en aquest sentit molt perillós. Per exemple si TVC no pot oferir el futbol en català i en obert qui perd no és TV3 qui perd és la llengua catalana. Molts espectadors s’han acostat a la Televisió de Catalunya precisament a través d’esdeveniments de gran popularitat, dels qual el futbol era una peça bàsica des de fa anys. Era per això que tants mallorquins pujaven a la serra de Tramuntana a veure-la, abans de posar repetidors. Va ser per això que les penyes blaugrana de València van ser motors en la implantació dels repetidors al País Valencià. I en les zones fortament castellanitzades de l’àrea metropolitana de Barcelona TV3 només pot entrar-hi de manera massiva de la mà del Barça i d’alguns programes concrets. I aquesta és una funció social clau que TVC fa.

Nosaltres tenim un problema important. Som Dinamarca o Holanda per dimensió però no ens podem comportar com ells. Els danesos no tenen un 3/24, és cert, però tampoc no tenen la pressió de dues grans cultures que els poden anorrear. De vegades, per tant, en català hem de fer més esforços que els altres i d’això també n’hem de ser conscients.

El portaveu del govern, Francesc Homs, ha dit en aquest sentit que aquesta és una decisió dels riscos de la qual ells en són molts conscients. Ho espere perquè el govern està prenent algunes decisions com aquesta que afebleixen de manera indiscutible el coixí social del catalanisme. D’aquell mateix catalanisme que un dia haurà de tensar-se al màxim per a defensar el concert econòmic que vol aconseguir l’actual govern, o la independència o simplement la defensa de la immersió lingüística a les escoles. I tot això serà més difícil de fer amb una TVC més petita.

De fet davant el panorama polític que tenim i a la vista dels enormes reptes de país que se’ns posen al davant la meua opinió és que fins i tot caldria reforçar encara més el paper de cohesió nacional que TV3 ha exercit al llarg dels anys -- millorant els vicis i les badades que la pròpia TVC ha assumit. No pot ser? No hi ha diners?

Doncs només puc dir que espere que siga així i que siga per això. Perquè el govern hauria comés una relliscada mortal si al final resulta que aquest afebliment no és només una decisió terrible que està obligat a prendre sinó també una operació destinada a afavorir els interessos d’algú, per exemple del Grup Godó o de les televisions privades.

Capella Reial de Catalunya - Montserrat Figueras : CANT DE LA SIBIL·LA

Músics i amics s'acomiaden de Montserrat Figueras
La soprano havia cofundat, amb Jordi Savall, Hespèrion XXI, la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations

Centenars de personalitats de la cultura han dit adéu avui a la soprano Montserrat Figueras, que es va morir abans d'ahir després de patir un càncer. El seu marit, el també músc Jordi Savall, ha llegit un emotiu discurs en què ha recordat, més que no l'obra, 'la petjada inconfusible de la força espiritual' que va deixar Figueras. 'Tot el que va fer era impregnat de llum. Li dec molt, com a ésser humà i com a artista', ha dit Savall, acompanyat dls seus fills.

La cerimònia ha tingut lloc en el claustre del monestir de Pedralbes, on Figueras va actuar per última vegada el 2008.

El poeta Carles Duarte ha fet una glosa de la carrera de Figueras i ha recordat que ningú havia cantat la sibil·la com ella. També ha destacat que la seva trajectòria exigent i la seva voluntat de rigor, a més de la seva genuïna sensibilitat i la seva consideració ètica del món, feien d'ella una de les personalitats 'més completes i influents del nostre país'.

A més d'amics i familiars, hi han assistit els representants de les institucions musicals més importants: el director de l'Auditori de Barcelona, Oriol Pérez Treviño; el director artístic del Gran Teatre del Liceu, Joan Matabosch; el director del Palau de la Música Catalana, Joan Oller; i el director de l'Auditori de Girona, Víctor García de Gomar. També han fet acte de presència el conseller de Cultura, Ferran Mascarell; el director de l'Institut Ramon Llull (IRL), Vicenç Villatoro; la presidenta del Palau de la Música, Montserrat Carulla; i el director del Museu d'Història de Barcelona, Joan Roca. A més, hi havia l'ex-conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras; l'ex-batlle de Barcelona, Jordi Hereu; i l'anterior delegat de Cultura de Barcelona, Jordi Martí.

La Fundació Centre Internacional de Música Antiga ha expressat en un comunicat que la petjada musical, artística i personal de Figueras ha deixat un gran llegat al món de la cultura. La Fundació manifesta que 'el compromís social de la soprano i les seves aportacions al diàleg intercultural al costat de Jordi Savall la defineixen com una de les figures femenines més rellevants del nostre temps'.

Nascuda el 15 de març de 1942 a Barcelona, en una família de melòmans, la seva vida ha anat sempre lligada a la música. Més precisament, la seva carrera musical s'ha centrat a revitalitzar la música antiga europea. Amb la intenció de difondre la música medieval, barroca i renaixentista, va instituir amb el seu marit, el músic Jordi Savall, el grup Hespèrion XXI, la Capella Reial de Catalunya i l'orquestra Le Concert des Nations.

Figueras va estudiar cant ja de molt jove, va col·laborar amb Enric Gispert i Ars Musicae i des del 1966 es va dedicar a les tècniques antigues. Enguany havia rebut la Creu de Sant Jordi.

El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va donar el condol a la família de Montserrat Figueras, i en va destacar la contribució, amb el seu talent i creativitat, al desplegament i al coneixement de la música antiga pertot arreu.

INDEPENDENTISTAK

DURANGOKO AZOKAN
Abenduaren 6rako ekimena antolatu du Independentistak Sareak, jaiegun "arrotzen" aurka

"Gure herriaren gehiengoaren borondatearen aurka inposatutako" Konstituzio espainolaren egunerako, Ordu Berdea deritzon ekimena antolatu dute.

25/11/2011 11:42:00

BILBO-. Independentistak Sareak datorren abenduaren 6rako, "gure herriari inposatzen zaigun jaiegun espainiar" batean, ekimena antolatu du Durangon.

"Inposaketa honen aurrean berriro ere argi berdea independentziari aldarrikatuz" erantzuteko deia egin du aipatu herri ekimenak, eta egun horretan Liburu eta Diska Azokan murgilduta egongo den Durango herrira berdez jantzita joateko gonbitea egin.

Era horretan, herritarrak eguerdiko 12.30etan hasita eta 13.30etara bitartean burutuko den Ordu Berdean parte hartzera gonbidatu dituzte. Azaldu dutenez, kultura, musika, literatura, sukaldaritza eta bestelako alorrei loturiko lagunen ekarpena izango ditu ekimenak.

"Gure kultura eta hizkuntzarentzat hain garrantzitsuak diren egun hauetan, Euskal Herrian ditugun sormen eremu guztiak independentziaren aldeko borrokan inplikatzera deitzen ditugu", azaldu dute, eta jarraian gaineratu indenpendentzia dela "gure herriaren kultura eta identitatearen garapen aske, ireki eta anitzerako aukerarik onena, inongo inposaketa, kolonizazio, menpekotasun edo pertsekuziorik gabe".

Sareak ohar baten bidez aldarrikatu duenez, "estatu independiente baten sorrerak soilik eskainiko dizkio euskal gizarteari bere kultura, identitatea eta ezaugarri propioak mantendu eta garatzeko tresnak".

EUSKAL MEMORIA FUNDAZIOA. ALBISTEAK

2011-10-25

Ezkutuko biktimak argitara ekarri

Euskal Herria aro berri batean murgiltzen ari den garaiotan guztien ahotan daude azken hamarkadatan gatazka politikoarekin loturiko bortxakeriaren ondorioak. Alabaina, Estatuen biolentziaren ondorioak jasan dituzten milaka herritarrak ahanzturara kondenatzeko saiakera orokorra dago kontakizun nagusi eta ofizial bakarra ezartzeko saiakeraren pean.
ETA erakundearen erabakiaren harira, azken lauzpabost hamarkadetan honen jarduerak eragindako biolentziaren datuak zehatz-mehatz, xehetasunez (eta gezurrez jantzita kasu batzuetan), ikusten eta entzuten ari gara. Zenbakiak eta izenak. Kopuruak eta bizipenak. Honen ondoan, ordea, azken hamarkadetan bezala, atzerago ere herri honen ukazioak eragindako bortxakeriaren kopuru eta izenak ditugu, ezkutatu ezin den min-soka luzea.

36ko Gerran eta Frankismoaren lehen hamarkadetan fusilatu, erbesteratu, espetxeratu, lan-eremuetara eraman zituzten horiek guztiek bezala, milaka euskal herritarrek jasan dute estatuen biolentzia azken 50 urteetan ere, Frankismoa amaitu eta gaur egunera arte ukazioaren sokak ez baitu amaierarik izan, errejimen beraren zutoinen gainean eraikitako “demokrazia” izaki.

Euskal Memoriak modu kolektiboan egindako lehen lan monografikoaren arabera, 1960tik 2010era:

- 474 pertsona hil dira Estatuek baliatzen dituzten errepresio moduekin lotuta (tirokatuta, segadetan, errepresioak eragindako gaixotasunen ondorioz, kontroletan, torturaren ondorioz, edota gatazkaren beste gertakarien ondorioz (erbestean, lehergailuak maneiatuz…).

Horien erdia (%48,8, 236 hildako) ez zen inolako eragile politikoko kide, herritar soil baizik.

Ia erdia (% 48,5, 230 hildako) Espainiako gorputz polizialek hildakoak dira.

76 (% 15,6) eskuineko talde armatuek, garai eta leku ezberdinetan aritu direnak (BVE, Triple A, GAL…) hildakoak dira.

40 pertsona hil ditu espetxe politikak eta dispertsioak (%8.9)

- 7.000 pertsona baino gehiago izan dira espetxeratuak.

- 50.000 pertsona atxilotu dituzte arrazoi politikoak medio.

- 10.000 pertsona torturatu dituzte atxiloaldietan.

Kontuan izan behar da datuok bilketa dokumentatu eta herritar baten emaitza direla, eta kontatzeke eta biltzeke dagoen geure historiaren beste hainbat atal bezala, osatzeke daudela eta aipaturiko epealdiari lotzen zaizkiola. Alegia, 2011n ere hildakoen zerrenda handitzen joan dela, eta atxilotu, espetxeratu eta torturatu horien guztien izen-abizenak eta kontakizunak biltzen jarraitzen dugula. Horretarako sortu baitzen, besteak beste, Euskal Memoria.

Nolanahi ere, hildakoen eta pertsonen sufrimenduaren inguruko kategorizazioak egitea desegokitzat jotzen dugula, azken aste honetan erabili diren zifren kariaz, egin diren baieztapenen faltsukeriaren aurrean (“ETAK hil ditu 857 pertsona, Espainia defendatzen dugunok ez dugu inor hil”, Antonio Basagoiti), datu hauek guztiak zabaldu eta ezkutuko biktimak argitara ekartzeko BEHARRA nabarmendu nahi ditugu.

Bide batez, terrorismoaren biktimen zerrendetan oraindik agertzen diren akats maltzurrak salatu nahi ditugu, eskuin muturreko taldeek, poliziak eta ezezagunek hildako pertsonak “ETAren biktima bezala” jasoak baitaude, besteak beste, Diego Alfaro, German Agirre, Jesus Maria Etxebeste, Josean Cardosa, José García Gastiain, Martin Merkelanz eta Ovidio Ferreira.

"Egia guztien batuketatik etorriko da egia osoa"
Datuok komunikabideetara aurkezteko agerraldian, Joxean Agirre "Gernikako seme-alabak" liburuaren koordinatzaileak (azken 50 urteetako errepresioaren ondorioak jasotzen dituena) gizarteari gatazkaren ondorioei buruzko ikuspegi ahalik eta osatuena eskaintzeko beharra jarri du mahai gainean: "hala saihestuko dugu azterketa partziala eta guztiek onartu beharreko errelato bakarra, azken balantzetik biolentzia sufritu duten dozenaka pertsona alde batera uztea. Izan ere, Egia osoa egi partzial anitzen batuketatik etorriko baita, eta ez guztien batazbesteko aritmetikoa eginez".

Joxean_Agirre.wav
Arantxa_Erasun.wav

NOTICIA DE "EL DIARIO" DE ARGENTINA. PARANÁ

Vascos y catalanes ante el triunfo de la derecha

Son pueblos con agendas propias en un escenario político como el de España, atravesado por la crisis económica. Vascos y catalanes redefinen su relación con el Estado español luego del triunfo arrasador de la derecha.

Martes 22 de Noviembre de 2011 Hs.

Con mayoría absoluta en el Parlamento, el Partido Popular (PP) español se impuso claramente al socialismo en España en el triunfo más amplio desde el regreso de la democracia en ese país.
La fenomenal crisis económica fue el eje del debate político en esta elección pero en ese marco, catalanes y vascos tienen una agenda propia que implica redefinir sus relaciones y sus aspiraciones autonómicas ante el Estado español, ahora a cargo de Mariano Rajoy, líder de una fuerza política tradicionalmente más cerradas a las pretensiones de estos pueblos.
Después de la elección del domingo, la noticia es el triunfo claro de la derecha. Pero en Cataluña y en el País Vasco, la novedad fue el crecimiento de fuerzas nacionalistas, propias de esas regiones, que han logrado obtener algunos escaños en el parlamento del Estado español.

PROCESO DE PAZ. “El eje de la campaña ha sido la crisis económica. Pero en el caso vasco hay una marcada diferencia en la discusión política que se dio en esta elección”, remarcó Federico Borrás, presidente de la Asociación Vasca Urrundik, al ser consultado respecto del sentido de la elección del domingo.
“Para los vascos, lo importante es que esta es la primera elección que se produce, desde la muerte de Franco, con la organización armada, ETA que anuncia un cese definitivo de su accionar armado. Esto es un escenario inédito que había que ver cómo impactaba electoralmente. Lo visto es que impactó bien para los partidos de órbita nacional vasca que han tenido un resultado histórico, tanto por el partido tradicional, el Partido Nacionalista vasco, como en esta alianza Amaiur, que ha dado el batacazo electoral y que ha metido siete parlamentarios, sumados a los cinco del PNV”, dijo Borrás que valoró que “habrá una representación inédita del nacionalismo vasco en el parlamento español”.
Sopesó Borrás que “obviamente por el peso demográfico del país vasco, con respecto al estado español, esto no altera en nada esta mayoría absoluta del PP”. Pero destacó que está logrado el objetivo de tener una voz en Madrid que apuntale el proceso de paz, por un lado, pero por otro lado con la idea que con el fin de la ETA “no se termina el problema vasco, si no que empieza una discusión mucho más rica”.
Según el referente local de ese pueblo queda debatir “cuál es el estatus jurídico que aspira a tener el pueblo vasco y cuál va a ser la actitud de los poderes políticos españoles respecto de esta aspiración”, resumió.

MÁS CULTURA. Mercedes Porqueres, del Casal de Catalunya, manifestó su “preocupación por el gran triunfo de la extrema derecha” en España. Tras remarcar que la organización “nunca ha participado partidariamente”, hizo notar que ese triunfo del PP hace necesario el fortalecimiento de la cultura catalana.
“Más allá de que la extrema derecha es tercera fuerza en Cataluña, de todos modos ya el año pasado, cuando las elecciones de noviembre, ganó la centroderecha y ahora también. El PP es tercera fuerza si bien mostró fortaleza ante el partido socialista de Cataluña”, subrayó.
En este contexto, consideró que “las relaciones con el gobierno central seguirán manteniéndose” aunque advirtió en su análisis que “el Partido Popular, concretamente, ha hecho presentaciones contra el Estatuto de Catalunya”.
Al calor de estas posturas del partido que se ha alzado con la victoria, Porqueres hizo notar que “se han incrementado las posiciones de separatismo en toda Cataluña, en gente que nunca había pensado posturas de ese tipo”.
Finalmente, Porqueres concluyó: “Sin dudas, esta elección nos muestra que va a haber que proteger más la lengua, más la cultura catalana. Se han hecho campañas contra los productos catalanes, hablamos de una situación concreta. En julio del año pasado hubo una manifestación de millones de personas por el tema del Estatuto. No es gente que salió a pasear”, subrayó para luego insistir: “Habrá que proteger la lengua, habrá que proteger la cultura catalana”.


Diputados, agenda y nacionalismos

Jorge Riani

A la distancia se destaca claramente el holgado triunfo del Partido Popular (PP). Pero poniendo la lupa en el territorio en el país ibérico, afinando la mirada, la otra noticia que se produce es la buena elección de los partidos nacionales vascos y catalanes.
Sumido el país en una asfixiante crisis económica, financiera y social, el desafío de los candidatos ha sido dejar en mano de la política las decisiones y no de los economistas tecnócratas que ya gobiernan en Italia y Grecia.
En ese marco, entre candidatos del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) y del PP no hubo mayor brecha de propuestas: ambos prometieron el ajuste y la salida del pozo con menos dolor posible, pero sin milagros.
El desafío de los partidos como Convergència i Unió (CiU) –siempre fuerte en Cataluña– y la nueva coalición Amaiur y el PNV en el País Vasco será tratar de dejar un lugar a sus intereses autonómicos en la agenda política española, en momentos en que el desafío en un futuro inmediato será evitar la hecatombe.
Para velar por sus discursos, ambas regiones, las ricas Cataluña y País Vasco, llevarán a sus representantes al Parlamento. El PP quedó con 186 diputados; el PSOE: 110, CiU 16; Amaiur: 7; PNV: 5.
Las noticias dicen que el mapa se tiñó de azul –color del PP–, pero viendo en detalle la gran novedad es que el bipartidismo salió golpeado este domingo en España.

Luz Alcain

GOGORA DEZAGUN MATALAZ! 350 urte bete dira hil zutela

GOGORA DEZAGUN MATALAZ! 350 urte bete dira hil zutela

350 urte bete dira MATALAZ hil zutela

Goienetxe, Bernard (Matalas)

Goyheneche edo Goinheix, Bernard

Bernard Goyheneche-koa, Mithikile herrian jaio zen, ez dakigu ongi zein urtean, eta Lextarren hil zuten 1661eko azaroaren 8an. Apaiz ikasketak Bordelen egin zituen eta Zuberoako Mithikile bere herriko erretorea zenean nobleen aurkako matxinada piztu zen, 1661eko ekainean.

Nafarroako Luis III.a, Frantziako XIV.a Handia, errege borboiaren neurri gero eta zentralistagoaren eraginez Zuberoako Foru eta eskubideak murriztu ziren (herriak zuzenean aukeraturiko ordezkarien aginte maila ezabatu, gehiegizko zergak...); gainera, herri lurrak desjabetu eta nobleen artean banatzeko joera zabaldu zen, benetako agindu baten modura, “lur-sailik ez jaunik gabe” printzipio feudalaren ildotik. Zuberoako Gorteetan, hirugarren estatuko ordezkariek egindako saioek behin eta berriz huts egin ondoren, Matalas apaiz gartsu eta hizlari trebeak hartu zuen laborariak neurri haien aurka gidatzeko ardura. Herriak Irabarneko “silviet” edo hirugarren estatuko biltzarrean zuzenean hautaturiko ordezkari gehienak aldeko zituen hasieratik. Elizako hierarkia, aitzitik, aurkako izan zuen beti Matalasek.

1661eko ekainean hasi zen Matalasen matxinada. Nobleak, Iruriko kondea tarteko, eta Mauleko burgesia zituen etsai Matalasek eta haien aurkako erasoa jo zuten bildutako lauzpabost mila lagunek. Sohütako etxe batzuk erre eta Mauleko hiria eta Maule-Lextarreko gaztelua setiatu zituzten matxinatuek. Horren inguruan 7.000 bat lagun altxa ziren armatan eta Zuberoako jauntxoek Bordeleko parlamentuko militarren laguntza eskatu zuten. Bien bitartean, herri antolamenduko moldeak bermatzen saiatu zen Matalas, laborariek kontrolatzen zituzten herrietan.

Urriaren 12an borrokatu ziren Söutan Matalasen laborariak ia-ia armarik gabe eta Bordeletik bidalitako 100 zaldizko eta 400 oinezko gudari guztiz armatuak. Jauntxoek eta Bordeleko tropek, Calvo izeneko kapitain mertzenarioa buru, arras menderatu zituzten laborariak. Matalasek ihes egitea lortu zuen, baina Jentañeko dorretxean, Urdiñarbeko herritik hurbil, hartu zituzten preso Matalas eta bere laguntzaile hurkoak. Mauleko gaztelura eraman zituzten eta epaitu ondoren, urte bereko azaroaren 8an hil zituzten Matalas eta Roquehort Ibar Ezkerreko “degâ" edo ordezkaria.

 Lextarreko plazan lepoa moztuta hil zuten Matalas eta haren burua gazteluko kanoi-zulo batean jarri zuten; gero, Mauleko sarreran ezarri zuten haren burua bolada batez, jende guztiaren zentzagarri. Harrapatu ez zituzten beste zortzi lagunentzat herio zigorra eman zuten epaileek, eta bizitza guztirako galeretara kondenatu zituzten beste hiru, Matalasen iloba bat tarteko. Matxinatu batzuei bizia barkatu egin zieten, baina hain ziren gogorrak jarritako zigor eta isunak non jende asko Zaraitzura eta Erronkarira erbesteratu baitzen.

Bernard Goienetxekoak gidaturiko matxinadaren ondoren, nobleen agintea areagotu egin zen Zuberoan, eta neurri handian ahuldu ziren Zuberoako antzinako herri eskubideak. Hala ere, Matalasen oroitzapenak bizirik iraun du Zuberoan, heroi zuzentzaile baten gisara. 1966 arte gurutze batek markatzen zuen Matalaz hil zuteneko lekua, baina errepideko biribilgune batek ezabatua da. Nolanahi ere, bizirik iraun du gaur egun arte Matalasen irudiak (Etxahun Iruri koblakari handiak pastoral bat eskaini zion 1955ean, “Matalaz” Eskuila herrian antzeztua.) eta gaur egungo ideologia abertzaleen begietan, Zuberoako, eta Euskal Herriko, izatearen eta herriaren interesen defentsan ihardun zuen heroi handi bihurtu da. Haren izena daraman ondoko kantak ongi adierazten du hori:

Dolü gabe, dolü gabe,
hiltzen niz,
bizia Xiberuarendako
emaiten baitüt.

Agian, agian,
egün batez
jeikiko dira
egiazko xiberutarrak
egiazko eskualdünak
tirano arrotzen hiltzeko,
egiazko eskualdünak
tirano arrotzen hiltzeko.

Agian, agian...

EGIN DEZAGUN BIDEA!

EGIN DEZAGUN BIDEA!

EGIN DEZAGUN BIDEA!

Preso politikoen ingurune hurbila, beren senide eta lagunak oso ezagun ditugu gure herrian. Beren presentzia duin etengabekoak euskal herritarron begietara hurbiltzen du Espainiako eta Frantziako kartzeletan sakabanatuta dituzten preso politikoen izatea.

Kinkeak eskuetan eta zapiak lepoan gainditu beharreko egoeren jabe egin gaituzte. Begiak zabaldu dizkigute, Argentinan Maiatzeko Plazako amek eta amonek egin zuten gisara, egoera argitu eta bidea erakutsi. Orain, bidea egiteko tenorean da gure herria. Aldi berria zabalduz, presoen senide eta lagunak beharrizan horretan sekula gehiago bakarrik izan ez daitezen. Guztion eskutik, egin dezagun bidea.

KARTZELA POLITIKA KONPONBIDE KLABEETARA ALDATU BEHAR DA

Euskal Preso Politikoei salbuespenez ezartzen zaien kartzela politika, errepresio eta erabilpen irizpideen arabera antolaturik dago. Horren adierazgarri dira, 20 urtetik gora dirauen sakabanaketa politika, bai eta azken hamarkadan bizkortu diren muturreko neurriak ere. Hala nola, kondena osoa beterik edo gaixotasun larria izanik preso mantentzea, askatasun kondizionala desagertzea eta behin behineko askatasuna apenas aplikatzea, isolamendua, bai eta presoen aurkako xantaia etengabea ere, damutzearen truke onurak eskainiz eta uko eginez gero neurri krudelekin zigortuz: Isolamendua, bakartzea, urruntzeak, leku-aldatze erabat arbitrarioak, erasoak, jipoiak...

Salbuespeneko kartzela politika hau gogortzeko neurriak gehituz joan dira. Bereziki larria da preso politikoei bizi arteko zigorra de facto ezartzeko neurriak indarrean jarri izana: 197/2006 sententzia, kondena luzeak beteta ere zigorra luzatzen duen dotrina gisa ezagutzen dena; erredentzioak indargabetzea; zigorraren ¾ beteta ere askatasun kondizionala ukatzea; eta kondena maximoa 40 urtera luzatzea edo Frantziako espetxeetan urte mugarik gabeko kondenekin zigortzea. Tratu krudela areagotuz joan da, isolamendu eta bakartzea hedatuz eta normalizatuz, dispertsio politikan sakonduz etengabeko traslado arbitrarioen bitartez, besteak beste.

Politika berezia eta ezberdindua aplikatzen zaio presoen kolektiboari. Desberdintze honen oinarrian, euskal presoen jatorri politikoa eta izaera kolektiboa dago, horrela aitortzen ez bada ere. Alta, salbuespenez ezartzen den kartzela politika errotik aldatu eta konponbide klabeetara igaro behar da. Horretarako, lehenik eta behin presoei salbuespenez ezarritako muturreko neurriak indargabetu behar dira. Horrekin batera, presoak dagozkien eskubide indibidual eta kolektibo guztien jabe Euskal Herrian batu behar dira, preso politikoen kolektiboa gatazka konpontzeko prozesuan, inolako trabarik gabe, eragile aktiboa izan dadin ahalbidetuz.

2011 urtearen hasieran, xantaia amaigabea da eta Europan ez da -Turkian salbukrudelkeria eta biolentzia politiko handiagorik. Euskal Preso Politikoen Kolektiboak Europan indarrean dagoen biolentzia politikorik handiena pairatzen du.

Gogoan ditugu Irlandako presoek espetxean egin zituzten gose grebak, Txileko presondegi bereziak, Guantanamo, Turkian pairatu zituzten erasoak edo Irakeko Abu Graibh. Munduak euskal preso politikoek pairatzen duten bortizkeria ezagutu behar du. Euskal preso politikoek ezin dute Europan dagoen biolentzia politikorik handiena jasotzen jarraitu.

Honenbestez, irmoki aldarrikatzen dugu:

 · Eskubide guztiekin, Euskal Presoak Euskal Herrira!

· Kondena bete duten PRESOAK KALERA! 3/4ak bete dituzten PRESOAK KALERA! Bizi arteko dotrina indargabetu!

· Gaixotasun larriak dituzten PRESOAK KALERA!

· Isolamendu eta bakartzearekin bukatu

EUSKAL PRESO ETA IHESLARIAK ETXERA

Amnistiak, euskal preso, errepresaliatu eta iheslari politiko guztiak askatasun osoz etxera itzultzea ekarri behar du, egoera horretara eraman dituen arrazoiak gainditzearekin batera.

Mendeetako gatazka egun batetik bestera konpontzen ez den heinean, Amnistia ez da egun bateko gertaera, prozesu dinamikoa baizik.

Euskal Herrian gatazka politikoa konpontzeak, honek eragindako kalte eta ondorioak gainditzea ekarri behar du berarekin. Gatazka egoteko arrazoiak, preso eta iheslari politikoak egoteko arrazoi berak dira. Horregatik, arrazoi horien desagerpenak, bere ondorioen desagerpena ere ekarri behar du, besteak beste, preso eta iheslarien etxeratzea, eta aurrerantzean gehiago ez izatea.

Honela bada, Amnistia gaurtik abian jarri beharreko bidea da, preso eta iheslari guztiak askatasuna eta eskubide guztien jabe etxera itzultzeko ibilbidea hain justu, pausoka egingo duguna. Luzea izango dena seguruenera, baina lehen bai lehen, presoak etxeratzen hasteko eta guztiak erabat aske izatera iristeraino etenik izango ez duena, Amnistia eta Konponbide demokratikoa txanpon beraren bi alde baitira.

Honenbestez, kartzela politika konponbide klabeetara aldatzeak, Amnistiaren bidean honako urratsak jaso eta ahalbidetu behar ditu:

·Muturreko egoerak ezartzeko salbuespeneko neurri guztiak indargabetzea: dispertsioa bukatzea; kondena bete dutenak, gaixorik direnak, ¾-ak bete dituztenak kalera ateratzea; tratu krudelak bukatzea, hala nola isolamendua, bakartzea, jipoiak...

·Euskal Preso Politikoen Kolektiboa Euskal Herrian batzea, dagozkion eskubide indibidual, kolektibo, gizabanako, politiko eta zibilen jabe, Euskal Herriko prozesuan, gainerako eragileek bezala, inolako trabarik gabe parte har dezan ahalbidetuz.

·Gatazka konpontzeko prozesuan, gatazkaren ondorioak gaindituz joatea beharrezkoa izango da, besteak beste, preso eta iheslari politikoen etxeratzea ahalbidetuz. Gatazka konpontzeko prozesua, Amnistia prozesua ere bada.

HERRI BILGUNEAK

Euskal Herriko herritarron eskutik taxutu daiteke honako bidea, presoen eskubideen aldeko lana herriz -herri antolatuz eta esparru guztietara hedatuz.

Horregatik, urtarrilaren 8an Bilbon hasitako urratsa bide geldiezin bilakatzeko deialdia egiten dugu, herriz -herri herritarron bilguneak sortuz. Herritargoari luzatzen diogu deia, ikasle zein langile, gazte edo heldu, izan ingeniari, irakasle, alkate edo apaiz, izan kantari, garbitzaile, mendizale edo kirolari, nork bere eran, nork bere ideiekin, bide honetan ekarpena egin dezan. Mugimendu dinamikoa, parte hartzailea, horizontala eta ekarpen eta pertsona ezberdinei ateak irekita dituena behar du.

Bilgune hauen bitartez, hileroko Azken Ostirala mobilizazio erraldoi iraunkor bilakatuz. Azken ostiralean inplikatuz sektore anitz, elkarte eta eragile, eskola zein lantegi... Azken ostiral bakoitza, aurrekoa baino handiagoa bilakatuz, eta hurrengoa baino txikiagoa.

Euskal Herria banderaz bete dezagun: etxeko balkoiak, udaletxe, ikastetxe, lantegi, elkarte, denda, mendi tontor, kiroldegi, unibertsitate, diaspora... txoko guztiak bete ditzagun eta munduak ikus dezala: Euskal Preso eta Iheslariak Etxera.

Herri Kulturan txertatu beharreko mugimendua eta elementua da hau. Bitarteko guztiak erabiliz, teknologia berriek eskaintzen dizkiguten aukerak baliatuz eta kaleetan presentzia argia izanez. 70ko hamarkadaren bukaeran 80ko hamarkadaren hasieran Amnistiaren aldeko logoak eta Nuklearrik Ez zioen pegatak izandako oihartzunari jarraiki. Teknologia berriek eskaintzen duten aukerak baliatuz, pertsonen eta sektoreen indar metaketa oinarri izango dituen herri bilguneak, atontuz, bultzatuz eta zabalduz.

20 urte barru, euskal jendartearen memoria kolektiboan euskal presoak etxera ekartzeko ikurrak egon behar dute. Herri kulturaren parte, garai eta belaunaldi baten parte, gehiengo zabal baten isla behar du. Mexikoko Joku Olinpikoetan Black Powerraren eskularru beltzak, Klabelin gorriak Portugalen edo Argentinan Maiatzeko Plazan amak eta amamek egindako borroken antzera. Ikur bilakatu, atzean utzi nahi den garai baten ikur eta aurrera begiratzen duen herriaren ikur gisara. Eskubideen aldarriaren ikur gisara.

ELKARLAN ESPARRUAK

Euskal Herriko instituzioak, era guztietako eragileak, partidu politikoak, sindikatuak, elkargoak... bide honetan lagundu eta beren ekarpena egin dezaten elkarlan esparruak zabalduko ditugu. Bide honetan, nazioartean kolaborazio eta interlokuzio esparruak ere zabalduko ditugu.

Elkarlan esparruak sustatuko ditugu, ondorengo helburuekin:

-Presoen aldeko mobilizazio dinamika sustatzeko alderdi, sindikatu eta eragileen konpromisoak erdiestea: azken ostirala eta banderen hedapena, besteak beste.

-Euskal Herriko instituzioak, presoen eskubideen aldeko lan esparru bilakatzea, beren eskubideak babestu eta horien urraketa dakarten egoerekin bukatzeko konpromisoak erdietsiz, osatzen dituzten alderdi politikoekin elkarlanean.

-Euskal Herriko eztabaida politikoan, baita hauteskunde aldietan ere, presoen eskubideen aldeko diskurtsoa eta konpromisoa nagusitzea.

-Euskal Herriko prozesuarekin konprometituta dauden eragile guztien aldetik, presoen kolektiboaren parte hartzea ahalbidetzeko konpromisoa hartzea, bere errekonozimendu politikotik abiatuta, interlokuzio iraunkorra martxan jarriz.

-Euskal Herritik kanpo ere euskal presoen aldeko babesa eta elkartasuna antolatzeko, Euskal Herritik mundura zabalik diren ate guztietatik aho batez aritzea presoen eskubideen aldeko lanari dagokionez.

-Nazioarteko hainbat pertsona eta eragileen konplizitatea bilatuko dugu eta elkarlanean sakonduko dugu. Euskal diasporarekin ere kolaboratzeko eta gure aldarrikapenak zortzigarren herrialdera zabaltzeko borondatea islatzen dugu.

-Teknologia berrien erabilpenarekin batera, gure herri eta auzoetako kaleetan euskal preso politikoak KALERA BIDEAN jarriko dituzten ekimenak gorpuztu eta zabalduko ditugu. Bitarteko komunikatiboak edozein eskura izango dira.